Enllaços directes
Cada volum de la Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana conté l’edició facsímil d’una traducció «històrica» amb un estudi introductori. Són traduccions històriques les que es van aportar al sistema literari català fins al final del primer terç del segle XX, amb la finalitat de donar a conèixer obres de referència de la literatura universal. Els estudis introductoris abordaran l’anàlisi de l’obra des dels vessants de la recepció de l’autor en el context de les lletres catalanes, de la història de la traducció, en relació a altres traduccions de la mateixa obra i a la tasca del traductor i dels aspectes més tècnics i lingüístics de la traducció.
Aquesta col·lecció compta amb un comitè científic.
La BHTC és una iniciativa conjunta de la Càtedra Màrius Torres, el Grup TRILCAT de la Universitat Pompeu Fabra i la Fundació Carulla, amb la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya.
Amb aquest llibre de Pensaments, Leopardi va voler donar forma a un projecte que tenia pensat des de feia temps: una obra dedicada a descriure els tarannàs dels éssers humans i les relacions socials. Basculant entre el model de l’aforisme i el de la màxima, les reflexions que s’hi van descabdellant posen al descobert la misèria moral del món i conviden la gent de bé a aprendre a sobreviure-hi. Aquesta edició proposa en edició facsímil la traducció que L’Avenç va encarregar a Albert Aldrich i que va ser la primera que es va fer al català en volum d’una obra de Leopardi. L’estudi introductori de Gabriella Gavagnin ofereix una lectura del text dels Pensaments, aprofundeix la figura del traductor i analitza alguns aspectes de la traducció.
Aquest volum recull l’edició facsímil d’Els poemes d’Edgar Poe en la traducció que en va fer Agustí Esclasans, producte d’un context històric concret i, sobretot, d’una fase concreta de l’Esclasans traductor, del seu aprenentatge i les seves limitacions, i també un estudi introductori de Jordi Làrius que contextualitza i explica les vicissituds de la traducció.
Aquest volum aplega els Tres contes de Flaubert en la traducció que en va fer Ramon Esquerra i amb un estudi introductori de Marta Marfany, que explica perquè aquesta traducció és el fruit d’un lector perspicaç que coneix tots els mecanismes i detalls de l’obra original i que sap traslladar-los amb encert al català, amb la mateixa exigència i rigor que s’imposava Flaubert.
«La Marguerideta» és un dels episodis més coneguts i emotius del Faust, una de les obres més famoses de Goethe. Maragall va decidir traslladar-la al català, quan ja havia esdevingut un prestigiós poeta, d’acord amb la seva voluntat de connectar la cultura catalana amb l’europea del moment i amb la importància que concedia a les traduccions. A banda de la versió maragalliana en facsímil del text, aquesta edició ofereix un profund estudi introductori de Josep Murgades Barceló, que el situa en el seu context i en destaca la importància històrica.
Manuel de Montoliu va ser el primer traductor de la primera versió completa de La Vida Nova considerada, cronològicament, la primera obra de Dante Alighieri (ca. 1292) i la segona per importància, després de la Divina Comèdia. La seva versió, en català, va aparèixer l’any 1903 i respectava la distinció entre poesia i prosa. El 1937 en va aparèixer una segona edició, amb la versió esmenada segons les normes fabrianes.
La Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana ofereix en aquest volum el facsímil del text de 1903 amb la introducció i les notes que Montoliu (encara insegur en les seves decisions) escrivia mentre maldava per ocupar una posició personal dins del panorama dels estudis dantescos de l’època, precedida d’un complet estudi crític elaborat per Francesco Ardolino.
La mort d’Ivan Ilitx (1886) és una obra fonamental de Lev Tolstoi (1828-1910) equiparable, malgrat la seva brevetat, a Guerra i pau i Anna Karènina. Amb un estil sobri i precís, Tolstoi hi aconsegueix un relat punyent sobre la malaltia i l’agonia, al mateix temps que proposa una resposta literàriament convincent al sentit de la vida i de la mort, segons l’anomenat tolstoisme, el sistema de pensament creat per l’escriptor rus per respondre a les seves inquietuds existencials.
Aquesta edició ofereix l’edició facsímil de la novel·la acompanyada d’una anàlisi detallada de la traducció a càrrec de d’Ivan Garcia.
A Alfons Maseras (1884-1939) correspon el mèrit d’haver traduït per a l’Editorial Barcino entre 1930 i 1936 gairebé la totalitat de la producció dramàtica de Molière en prosa —trenta-una obres en vuit volums—, entre les quals L’escola dels marits. L’estudi introductori permet conèixer els interessos literaris i els criteris de traducció adoptats per Maseras en relació amb l’obra que ara reeditem, convenientment contrastada amb les versions de Sagarra i Ruyra.
Atlàntiques (1913) és una de les fites més importants en les relacions contemporànies entre les literatures portuguesa i catalana. Ignasi Ribera i Rovira hi va concentrar tota la riquesa de la lírica portuguesa a partir del Romanticisme, des d’Almeida Garrett fins a Teixeira de Pascoaes. A més, hi va proposar la creació d’un moviment nou a partir de l’exemple lusità: l’Enyorantisme. En plena lluita entre models literaris, polítics i culturals, aquest moviment podia superar les propostes noucentistes i oferir un model de paganisme i de lirisme que mobilitzés les energies catalanes regeneradores. L’antologia se situa en un moment crucial de la llengua i la literatura catalanes.
El 1920, un jove Carles Riba va publicar dues tragèdies de Sòfocles en una traducció que representava un salt de gegant en la història de les versions catalanes de drames grecs. El volum aplegava els dos protagonistes femenins més memorables del dramaturg, Antígona i Electra, dues dones que s’enfronten al cap de la seva família per fidelitat a la justícia. En les traduccions de Riba, que oferim ara amb un estudi introductori, aquestes tragèdies encara ressonen amb tots els matisos del seu noble desplegament, amb tota la brutalitat dels seus xocs d’idees i de passions.
Aquest volum aplega, en edició facsímil, tots els sonets de Shakespeare que va traduir Magí Morera i Galícia i que va publicar en els reculls Selecta de sonets de Shakespeare (Barcelona, Oliva de Vilanova, 1913) i «Líriques de Shakespeare» (dins Nou i vell, Barcelona, Oliva de Vilanova, 1922). Morera va ser el primer traductor que es va enfrontar amb una quantitat important de sonets del de Stratford al català. Les seves traduccions, que han tingut present tots els traductors posteriors, mantenen encara avui un interès indiscutible. Els facsímils van precedits d'un aprofundit Estudi introductori a càrrec de Dídac Pujol, que els contextualitza dins la història de les traduccions shakesperanes catalanes i n'analitza els procediments i els recursos a què va recórrer Morera per fer la seva traducció.