Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Autors > Segle XX - Segon terç

 

Xuriguera, Joan B.

 



 

Menàrguens, 1908 – Barcelona, 1987. Va ser un destacat militant del Bloc Obrer i Camperol durant la dècada dels trenta. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de cultura a la Paeria de Lleida. El gener de 1939 va exiliar-se a França, a les localitats de Caussade i Montauban. Va retornar a Catalunya el 1948. Va conrear els més diversos gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig, memorialística, periodisme i traducció.

 





 


Formació

Joan Baptista Xuriguera va néixer a Menàrguens (la Noguera) el 17 de juny de 1908. Amb cinc anys es traslladà amb la seva família a Lleida. Serà a la capital ponentina on s’iniciarà en el món de la literatura de la mà del seu germà gran, Ramon Xuriguera, que el 1926 havia esdevingut director de la revista Lleida. Hi publicarà poemes i narracions i, sobretot, articles de crítica que responien als paràmetres de la més estricta modernitat en què ressenyarà autors catalans contemporanis (Miquel Llor, Joan Puig i Ferreter, Josep Pla, Ernest Martínez Ferrando) i estrangers (Stefan Zweig, André Malraux). Lleida desapareixerà, després de cent trenta números, el juny de 1930 a causa de la censura imperant que havia impulsat el règim monàrquic d’Alfons XIII, poc després de la desfeta de la dictadura de Primo de Rivera ja que en un dels darrers editorials la revista s’havia posicionat nítidament a favor de la República. També entre 1926 i 1930 col·laborà en altres diaris i revistes com El País (amb el pseudònim de Tirant lo Blanc), Vida Lleidatana, Art o L’Opinió. Uns anys en què simultaniejarà la literatura amb l’activisme polític. Així, el 1926 participà en el grup lleidatà del Partit Comunista Català, encapçalat per Víctor Colomer. Al mateix temps, des del si de Joventut Republicana, impulsà l’Agrupació Cultural Lleidatana, que organitzà certàmens històrics, literaris o folklòrics, i conferències a càrrec de personalitats rellevants de la política i la cultura catalanes com Manuel Serra i Moret o Puig i Ferreter. Finalment, el maig de 1930 es convertí en un dels fundadors de Joventut Esquerrana, una agrupació de tendència marxista que es féu conèixer a través del manifest “A la joventut lleidatana” i de L’Espurna, que es definia com un “Setmanari de cultura i sociologia”.

Activisme cultural i polític

Seguint les petges del seu germà Ramon, un remarcable literat i activista cultural, el gener de 1932 Xuriguera també s’instal·là a Barcelona on va dur a terme una intensa activitat política —fou membre destacat dels partits d’orientació comunista Bloc Obrer i Camperol (BOC), on ingressà des de Joventut Esquerrana, i Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)— i literària. Participà en mítings i conferències i col·laborà en els òrgans del BOC: Front, del qual esdevingué secretari de redacció, i L’Hora. Estretament lligats als fonaments ideològics del BOC són els opuscles L’organització de la joventut (1931), que traeix una sincera admiració pel règim soviètic; i La cuestión religiosa (1932), que mostra un anticlericalisme radical. Xuriguera, durant el període de la República, va destacar també com a narrador amb les novel·les Desembre (1934), Hilde (1935) i Margarit (1959, tot i ser escrita el 1935), que responien a dos dels centres d’interès de la narrativa de l’època: la crítica a la societat burgesa des d’un punt de vista revolucionari i la psicologia dels personatges.

Xuriguera, poc després d’esclatar la Guerra Civil, l’agost de 1936, retornà a Lleida per a formar part de l’Ajuntament en representació del POUM, després que el govern de la ciutat fos reemplaçat per un comitè municipal. Li fou encomanada la Regidoria de Cultura i una de les primeres tasques que dugué a cap fou la creació del Servei Municipalitzat de Teatres i Cinemes per evitar que el sindicat cenetista s’apoderés de la gestió dels locals d’espectacles de Lleida. Paral·lelament a les tasques administratives, assumí la direcció del diari Combat, l’òrgan de la Joventut Comunista Ibèrica a les Terres de Ponent. En plena revolució, el 15 de desembre de 1936, estrenà, a benefici del Socors Roig del POUM, al lleidatà Teatre Victòria, el drama social La pau regna al camp, l’única peça teatral que publicà durant la dècada dels trenta. Amb motiu de l’exclusió del POUM del govern de La Paeria després dels Fets de Maig de 1937, abandonà Lleida i retornà a Barcelona on es va dedicar, fonamentalment, a la creació d’una literatura de combat. L’abril de 1938 es traslladà amb la seva muller, la balaguerina Dolors Solà —amb qui s’havia casat el 17 desembre de 1936— i la seva mare a viure a La Vajol. L’octubre d’aquest any moriran els altres dos germans Xuriguera, Pere i Pau: el primer a 35 anys, en combat al front de l’Ebre; el segon, a 25 anys, víctima d’odis polítics, en un batalló de càstig a El Perelló. Arran de conèixer la notícia de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, decidí travessar la frontera i s’exilià, com havia fet mesos abans el seu germà, a França.

Exili

Xuriguera va viure a les localitats occitanes de Caussade i Montauban on va esdevenir un dels fundadors del Casal Català, que va promoure actes diversos, el més assenyalat dels quals va ser el que va comptar amb la presència de Pau Casals, que va oferir-hi el primer concert després de l’alliberament de França de mans dels alemanys i que va destinar als infants víctimes de la guerra. Un període que significà l’abandonament de la política activa i la dedicació primordial al periodisme (va col·laborar a La Humanitat, El Poble Català, Quaderns de l’exili, Per Catalunya) i a la creació literària. Entre els textos que redactà, destaquem el poema èpic Indíbil i Mandoni, enllestit el juny de 1948 (tot i que no es publicà fins el 1955) en què explicà la història de l’enfrontament dels dos cèlebres cabdills ilergets amb els invasors romans; i l’opuscle polític El camí de Catalunya (1945), un al·legat a favor de la unió de les terres de llengua catalana dins d’una federació ibèrica que englobés els pobles català, castellà, portuguès i basc.

Retorn

El 17 de novembre de 1948, després de superar nombroses traves administratives, Xuriguera aconseguí trepitjar, de nou, terra catalana; hi arribà amb la muller i els dos fills, Blanca i Pau, nascuts a Montauban. Un retorn que no va ser gens fàcil per a Joan Baptista Xuriguera. S’instal·là a Térmens, a Mollerussa, i, definitivament, a Barcelona, on treballà de mestre a l’Acadèmia Kühnel. Les circumstàncies imperants van fer que es dediqués al periodisme (sobretot a través del Butlletí del Centre Comarcal Lleidatà), a la creació literària i a l’assaig. En el terreny de la literatura durant la dècada dels cinquanta se cenyí al teatre en vers, amb les peces ambientades a l’antiguitat Aníbal (1957), Níssia (1957) i Lucrècia (1958); i a la poesia amb la publicació del poemari El cor vermell (1958), que ja tenia previst publicar el 1936.

Des d’inicis de la dècada dels seixanta va tractar, amb competència, gèneres tan dispars com la poesia, amb els reculls Les ales del vent (1962), que inclou el poema «Cant a l’amor» amb què va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Buenos Aires el 1960, Balada d’amor (1963) i El silenci rebel (1976); el teatre, amb les peces Don Joan (1961), La reina Margarida (1967) i Capses humanes (1971), La ciutat nova (1981) i Hotel París (1986); la memorialística, amb Diari del primer any de l’exili a França (1981) i Els núvols de l’Empordà (1984); la historiografia, en que mostrà una predilecció per temes medievals com la nissaga dels Comtes d’Urgell i la figura de Jaume el Dissortat, amb Aníbal a Catalunya (1963), Evocació de Balaguer (1966), Evocació de Lleida (1968), Margarida de Montferrat (1977), La darrera branca dels Comtes d’Urgell (1314-1413) (1981), Els destins de la ciutat de Lleida (1981) i Grans errors de la història de Catalunya (1986); l’assaig lingüístic, l’enllaç amb les joves generacions, gràcies a Els verbs catalans conjugats (1972) i Nou Diccionari de la Llengua Catalana (1975); i l’anàlisi literària amb Diccionari de poemes (1970). En l’àmbit de la narrativa cal destacar l’impressionant cicle La vida de Joan Ventura, unes memòries novel·lades, barreja de ficció i autobiografia, on, utilitzant tècniques de filiació costumista, Xuriguera reconstruí un passat perdut per a sempre, des dels anys de la infantesa fins a la diàspora republicana, i donà, per tant, testimoniatge de l’època viscuda: El pare (1963), La vida nova (1966), El temps jove (1967), El núvol de foc (1971), Les hores heroiques (1985), La guerra civil (1986) i El pont de l’exili (1987). Va morir a Barcelona el 6 d’octubre de 1987.

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal