Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Llibres > Antologies, obres crítiques i historiogràfiques rellevants

 

Lleida, vuit poetes (1968)

 



 

Lleida, vuit poetes és una antologia que Josep Vallverdú presentava i prologava el 1968 amb la voluntat explícita de conferir un marc de pensament literari a l’obra dels poetes lleidatans contemporanis. Per aquesta raó, la tria comprèn un conjunt d’autors encara en actiu, vinculats en diferent grau i mesura a l’entorn cultural lleidatà. Malgrat el timbre i el to divers de llurs veus, tots ells assagen de modular un mateix motiu: la interacció entre poesia i realitat; altrament dit, l’acció del poeta en l’entorn que li és donat de viure. Des d’aquesta plataforma de partida es gesten les veus de cadascun dels poetes que, en estricte ordre alfabètic, va presentant l’antologia.

 





 


Punt de partida

La intenció que es desprèn de l’antologia Lleida, vuit poetes, que Josep Vallverdú dóna a la llum el 1968 (Barcelona, Ariel, Col·lecció «Quatre estacions»), és la d’esbossar un panorama que, articulat sobre el doble eix creació/reflexió, doni idea d’una vida poètica pròpia i sòlida en terres de Lleida: no pas uniforme, sinó senzillament intensa i cohesionada pel vehicle fonamental de la llengua. I aquí llengua és i significa verb. Verb creador en mans de qui ha adquirit la destresa del seu maneig; però també cristal·lització de la vida col·lectiva: la que s’expressa en un llenguatge que interpreta món i realitat per arribar a les mans del poeta, que en fa la destil·lació última.

Aquest plantejament anuncia els dos eixos conceptuals sobre els quals pivota el recull de veus que tenim a les mans:

• la llengua com a mirall de reconeixement dels individus de la comunitat;

• la creació poètica com a tasca d’essencialització de la vida col·lectiva: arrelant-hi, desprenent-se’n, segons el grau de proximitat que hi vulgui prendre cada autor.

Reflexió sobre la poesia

És evident que aquest discurs filtra, en perfecte exercici de sincronia, el ressò de les teories poètiques de principis de segle. Efectivament, es percep encara amb nitidesa el ressò de la «paraula viva» de Joan Maragall (Quintana 1993). No hi és tampoc aliè el debat sobre la naturalesa del fet poètic que es desplegà a Catalunya durant els anys 20 (Bou 1989); la pròpia formulació del qüestionari que encapçala el recull de poemes de cada autor respon a aquest model inspirador: «Què és la poesia? Què enteneu per inspiració? Futur de la poesia». Finalment, cal tenir molt present el llevat fermentador que hi aporten els poetes dels anys 50 i 60 (Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater). Una aportació marcada pel concepte de compromís amb la realitat i amb la llengua, que configura un reconegut mestratge cívic.

En la cruïlla de tants camins, se situa la proposta de Vallverdú: una proposta que contempla la veu poètica com «elocució personal i individuada» (p. 6), reveladora de veritat; alhora, però, curulla de delers col·lectius, de vida compartida. És per això que el poeta, per a l’autor de l’antologia, pot ésser ensems un «foragitat» (p. 10), a la manera dels poetes maleïts del fin du siècle, i un «ésser amb els altres» (p. 7). I no existeix contradicció entre ambdues «manere«», ans es complementen l’una a l’altra. I és també per aquesta missió de compromís amb la realitat que la poesia es revesteix d’una funció messiànica, redemptora. En efecte, la seva capacitat de desvetllar, de sotraguejar la consciència és antídot contra l’alienació (l’expressió és de Guillem Viladot, p. 136). Per això, el cant del poeta és i ha de ser «incòmode». En un món en què tot es mesura en termes de «materialització» («tot és en funció d’una servitud immediata», p. 9), la poesia ha d’esdevenir «nua [...], dura, retrat implacable de la profunditat de la vida»; i ens ha d’acarar, no només «a les pròpies defallences, sinó a la possibilitat de redempció, de dignitat, d’enteresa» (p. 9).

Aquesta proposta interpretativa del fet poètic, clarament emmarcada en l’horitzó geogràfic i cultural de Lleida, estableix, alhora, diàleg amb la tradició pròpia, local. En efecte, d’aquella represa en to floralesc, de les efusions de pairalisme que caracteritzaren els inicis de la renaixença poètica a Lleida, poca cosa en queda. Queden ben lluny, també, les síntesis històriques de Felip Solé i Olivé i de Bonaventura Pelegrí, que xifraven l’aportació de la poesia lleidatana en aquest dring local ben explícit (Pelegrí 1935 i Solé i Olivé 1929b). En canvi, la valoració que féu Ramon Xuriguera el 1935 de les veus més singulars de l’escenari poètic lleidatà, aquelles que cercaven accent personal enmig del tipisme regnant i acabaven prenent ressò universal, sembla que es manté operativa i en vigor. No és pas en va que l’antologia s’obre amb les declaracions i la selecció de poemes de Jaume Agelet i Garriga, l’autor a qui Xuriguera atorgà les virtuts que suara esmentàvem (Xuriguera 1936: 71).

Vista des d’aquesta perspectiva, Lleida, vuit poetes no és només un aplec d’autors i peces contemporànies relacionades pel vincle geogràfic, sinó una proposta de lectura integral del fet poètic, que reflexiona sobre el fenomen creatiu i dialoga amb la tradició autòctona, tant local com nacional. Prenen, així, sentit ple els mots de Vallverdú que tanquen el pròleg a l’antologia: «Per bé que el poeta sempre és, en major o menor grau, una mica a part [...], com més l’acostarem al poble per al qual escriu, més ric serà aquest poble. Ric endins, d’allò que ja és seu des de l’origen, un destí i una llengua: el poeta pot catalitzar la consciència d’aquesta dual realitat» (p. 12).

Recepció de l’obra

Sens dubte, la valoració més acurada i ponderada de Lleida, vuit poetes, sortí de la ploma de Joan Colomines. El febrer de 1970 apareixia la seva ressenya crítica sobre el recull a les pàgines de Serra d’Or (Colomines 1970). Colomines, a qui Vallverdú havia notificat per carta (23-1-1968) que «en Guillem Viladot i en Pedrolo han fet una antologia de poetes lleidatans escampats pel món, vivents i més aviat anti-tradicionals» (Llegat Joan Colomines de l'Arxiu Nacional de Catalunya), hi desgranava un judici argumentat sobre la tria poètica que cada autor havia fet de la seva pròpia obra, alhora que remarcava l’interès del pròleg de Vallverdú com a marc conceptual que permetia la comprensió del conjunt. L’article resulta interessant per tal com Colomines hi parla, sovint, des de la coneixença personal (de Josep Grau, de Concepció G. Maluquer, d’Anton Sala-Cornadó: cal recordar que Colomines havia enregistrat aquests autors en el seu Arxiu Sonor de Poesia) i, en tots els casos, des de la coneixença precisa de l’evolució de l’obra de tots els autors que integren l’antologia. D’aquesta manera, el seu dictamen, que no rebutja la presa de posició literària, s’equilibra amb l’anàlisi de les inflexions que ha anat fent cadascuna de les veus poètiques que estudia. Aquests mots sobre Sala Cornadó en són bona mostra: «Hi ha un gran avanç pel que fa a l’autenticitat (la que percep el lector, que és l’única que compta), però, en canvi, no ha acabat de lligar un estil convincent. Domina massa un to de certa frivolitat [...]. Crec que hauria de retornar al to contingut, sobri i sever inicial, però ple de sentit actual, com el dels poemes d’ara» (p. 66). Altrament emergeixen, d’ací d’allà, notes de lúcida comprensió sobre l’obra i els autors, que esdevenen guia inestimable per al lector i per a l’estudiós. Així, sobre la poc o mal coneguda poesia de Manuel de Pedrolo: «La veu de Pedrolo és una veu aferrissada a una problemàtica ben peculiar nostra i de tot el món que es regira contra les noses de cada dia que barren els camins a la justícia i a la llibertat» (p. 66). O sobre l’obra tothora singular, innovadora i diferent de Guillem Viladot: «el seu crit és fonamentalment moral. La seva revolta és ètica. I aquesta intenció de principis, el duu al camp de la revolució estètica» (p. 67).

Tots aquests elements, en fi, atorguen un indiscutible interès a la ressenya de Colomines, a la qual s’ha d’afegir una breu notícia de J. L. Guarner a Destino (Guarner 1969). La nota dóna compte de l’acte de presentació del llibre a la capital lleidatana. Vallverdú fou l’encarregat de la presentació, que comptà, també, amb la presència d’alguns dels autors de l’antologia, que oferiren als assistents la lectura de les seves pròpies composicions (Grau, Maluquer, Viladot); l’acte es completà amb la lectura dels poemes de la resta d’autors, absents per una raó o altra. La nota, encara que breu i de circumstàncies, suggereix l’atenció que desvetllà, tant a les comarques de ponent com arreu de Catalunya, la publicació de Lleida, vuit poetes. I és que l’obra prenia el pols, amb voluntat de construir un discurs explicatiu, a l’estat de la poesia en un temps i en una geografia específics. El recull adquiria, així, el doble valor de reconeixement i d’articulació de l’actualitat poètica en un dels racons del país que donava mostres d’un dinamisme cultural i literari que Colomines saludava amb satisfacció: «Benvingudes totes, aquestes presències» (p. 67).

Conclusió

En definitiva, doncs, es pot parlar de diversitat i cohesió del conjunt. La cohesió prové d’una certa concepció unànime de la poesia com a element salvador d’una realitat obscura i opressiva. Aviat, però, s’imposa la polifonia i ens arriba, ara el ressò d’una veu de denúncia que posa en relleu les misèries del present i la seva limitació d’horitzons; ara l’eco d’una veu compassiva i comprensiva que contempla la realitat per explicar-la amb tots els matisos que permetin assumir-la i, si és possible, transformar-la. La proposta, doncs, es revela ambiciosa i totalitzadora. En efecte, l’antologia de Vallverdú és més que un «estat de la qüestió» sobre l’activitat poètica en un temps i un espai; és clara presa de consciència de la funció essencial de la poesia en el context col·lectiu en què es nodreix i en el qual actua com a agent il·luminador, trasbalsador, redemptor.

Referències

Bou 1989: Bou, Enric, Poesia i sistema. La revolució simbolista a Catalunya, Barcelona, Empúries, 1989

Colomines 1970: Colomines, Joan, «Lleida, vuit poetes», Serra d'Or 125, febrer 1970, 65-67

Guarner 1969: Guarner, J. L., «Al pie de las letras. Presentación (Lleida, vuit poetes)», Destino 1631-1634, gener 1969, 41

Pelegrí 1935: Pelegrí, Bonaventura, Lleida en la Renaixença literària de Catalunya, Lleida, Biblioteca lleidatana, 1935

Quintana 1993: Quintana Trias, Lluís, Estudi i edició crítica de l'«Elogi de la Paraula» i l'«Elogi de la poesia» de Joan Maragall, Universitat Autònoma de Barcelona, tesi de doctorat, 1993

Solé i Olivé 1929b: Solé i Olivé, Felip, «La Renaixença lleidatana», Vida Lleidatana 77/78, 1 setembre, 341-346

Xuriguera 1936: Xuriguera, Ramon, L’aportació de l’occident català a la Renaixença de Catalunya, Barcelona, Biblioteca Catalana d’Autors Independents, 1936

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal