Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Autors > Segle XX - Primer terç

 

Solé i Olivé, Felip

 



 

(Lleida 1880 - 1947). Mestre i pedagog de professió, va maldar per la renovació pedagògica i per la introducció de la llengua catalana en l'ensenyament. Va combinar aquesta feina amb la d'activista cultural, tot lluitant per la modernització cultural de la Lleida del seu temps, i va elaborar, des de les pàgines de Vida Lleidatana, un programa per a la modernització de la cultura catalana a Lleida i per difondre els valors lligats a la tradició literària de Ponent.

 





 


Presentació

Felip Solé i Olivé (1880-1947) fou, per damunt de tot, un activista cultural que ambicionà, per a la Lleida de les primeres dècades del 20, una modernització cultural que ell mateix contribuí a fer realitat. Mestre i pedagog de professió, actuà des d’aquest terreny per la introducció del català en l’ensenyament i per la renovació dels mètodes pedagògics, especialment en el terreny de la lectura. Posicionat en l’òrbita del catalanisme conservador, dugué la representació de la Lliga Regionalista a la seva ciutat. El 1926, en iniciar-se la publicació de Vida Lleidatana, aprofità la tribuna que oferien les pàgines de la revista per divulgar una sèrie de valors lligats a la tradició literària de Ponent i per fer propaganda de projectes que ambicionaven l’articulació d’un programa de cultura modern per a la ciutat i les seves comarques. L’empremta de Solé i Olivé com a crític i historiador de la literatura fou especialment fecunda en la dècada dels 30, quan la petjada del seu discurs es féu sentir en les aportacions de Bonaventura Pelegrí i de Ramon Xuriguera. Solé encarna a la perfecció allò que Borrell batejà com a procés de socialització de la cultura i que ocupà, a Lleida, tota una generació: la del nou-cents i els seus deixebles directes (Borrell 2001: 225-235).

L’actuació pública

Mestre, pedagog i polític, dinamitzador cultural des de plataformes diverses (l’Ateneu Popular de Lleida, l’Escola Normal de Mestres, el Centre Excursionista de Lleida), Felip Solé i Olivé forma part de la generació que consolidà, a Lleida i a les seves comarques, el procés de desclosa cultural que havia iniciat la Renaixença. L’actuació dels homes del nou-cents —de Solé, d’Enric Arderiu, d'Antoni Bergós, de Josep Estadella i Arnó, de Màrius Torres, d'Alfred Perenya i d’altres— surt del clos individual o del cenacle restringit per apoderar-se de les tribunes de màxim ressò social. És des d’aquesta perspectiva que cal entendre i contextualitzar l’actuació pública i la projecció intel·lectual de Solé i Olivé durant un parell de dècades.

Efectivament, la seva intervenció comença a prendre relleu a partir de 1916 quan, des de la presidència del Centre Excursionista de Lleida, impulsa, amb Enric Arderiu, el primer Concurs de lectura i escriptura catalanes a la ciutat de Lleida (Butlletí del Centre Excursionista de Lleida 1, 1916, 12-14). Per aquelles mateixes dates, intervé, com a director de l’escola Normal de Mestres de Lleida, en la campanya de defensa i promoció de la llengua que, sota els auspicis de l’Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, aconsegueix introduir l’ensenyament del català en les aules de magisteri (Agustí 2002: 362-364). El procés de renovació pedagògica que s’enceta a partir d’aquell moment compta amb la figura clau de Solé (Miñambres 1996: 533-542). Havent obtingut la Lliga Regionalista representació a les terres de Lleida el 1917, per primera vegada, Solé en presidí la delegació i consolidà la seva actuació política a l’ajuntament de la ciutat. La irrupció de la dictadura portà, com assenyala Borrell, una minva de l’activitat política, però, com a contrapunt, intensificà la cultural. Els anys 20 es presenten curulls d’iniciatives de tota mena, en els quals la veu de Solé i Olivé es fa sentir amb assiduïtat i, també, amb claredat d’intencions.

El 1926 s’inicia la publicació de Vida Lleidatana i, des de les seves pàgines, Solé exposarà anàlisis i projectes, tots ells relacionats amb la vida cultural de Lleida i de les seves comarques. En efecte, des de l’examen de l’estat general de cultura de la ciutat, fins a la divulgació del projecte de la Biblioteca Lleidatana, passant per la consolidació del valor essencial de l’obra poètica de Magí Morera i Galícia, Solé contribuirà a crear un estat d’opinió sobre el passat, el present i el futur cultural del territori. Allò que atorga fesomia personal a la seva intervenció és la voluntat programàtica que la impregna. Ja es tracti d’exposició de projectes, de reflexió sobre el present o de revisió del passat recent, un objectiu ambiciós i únic es desprèn de tot el seu discurs: elevar els ressorts de la vida espiritual de Ponent; en altres mots, socialitzar la cultura.

Cada ú a la seva manera, d’acord amb les seves aficions i preferències [...] deu contribuir a forjar l’esperit de la ciutat, avui en plena i insospitada creixença material, però sotmesa encara a un pla de cultura escassament mitjà. [«Lleida, ciutat i cultura (i II)», Vida Lleidatana 17, 1 gener 1927, 292]

També es fa evident un altre propòsit: dignificar el patrimoni literari, històric, artístic de les comarques ponentines. La delimitació i l’ennobliment de la tradició era fita indispensable per incorporar Lleida al procés de modernització cultural de la Catalunya del XX. Així, doncs, el discurs de Solé, resseguit de cap a cap, per la idea de comesa col·lectiva i de superació a través de la cultura duu l’empremta inequívoca del Noucentisme.

En una paraula, necessitem crear i enfocar tota una cultura que tot i tenint els seus caires propis [...], estigui encaixada perfectament amb la que porta el suau oreig i la salabror de les aigües mediterrànies. [«Lleida, ciutat i cultura (i II)», Vida Lleidatana 17, 1 gener 1927, 291]

Interrompuda bruscament aquesta activitat per la guerra civil, es reprèn en els anys 40, amb intervencions en diverses publicacions lleidatanes, on s'ocuparà de qüestions de crítica literària, aquell àmbit on la seva veu ja havia ressonat amb força abans del parèntesi bèl·lic.

Referències

Agustí 2002: Alfred Agustí i Farreny, «El català a les normals. Algunes notes per a una història de la llengua catalana als centres de formació de mestres», dins Estudis de llengua i literatura catalanes, XLV [Miscel·lània Joan Veny / 1], Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, 357-379.

Borrell 2001: Josep Borrell Figuera, «La cultura a les terres de Lleida de 1900 a 1936», Urtx, 14, 2001, 225-235

Miñambres 1996: M. Amparo Miñambres Abad, «Felipe Solé Olivé, lazo de unión entre la renovación pedagógica y el renacimiento catalán (1911-1940)», dins Recerca i innovació educativa: I Jornades Maria Rúbies, 27 i 28 d'octubre 1995, Lleida, Universitat de Lleida, 1996, 533-542

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal