Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Llibres > Antologies, obres crítiques i historiogràfiques rellevants

 

Lleida en la Renaixença literària de Catalunya (1935)

 



 

Una temptativa d’ordenació de material essencialment literari i històric, feta amb l’objectiu de reivindicar el valor d’una represa cultural basada en la pedra miliar de la tradició. Tant la selecció com el criteri de valoració d’autors i d’obres s’ajusten a un engranatge ideològic fortament articulat en una obra la principal contribució de la qual cal cercar-la en la singularitat d’una visió i d’una interpretació de la renaixença literària a Lleida, presentada en sintonia amb la general de Catalunya.

 





 


Precedents i context

L’any 1935 Bonaventura Pelegrí publicava una síntesi històrica sobre l’aportació dels lleidatans a l’obra general de la Renaixença de Catalunya. L’obra recollia, en part, algunes de les col·laboracions de l’autor aparegudes en diverses publicacions (Diario de Lérida i El Correo), però es feia també ressò d’altres contribucions, especialment la de Felip Solé i Olivé, que l’any 1929 fixava una periodització clara per a la renaixença literària en terres de Lleida (Camps 2007a: 29-31). Altrament, el mateix Pelegrí havia anat preparant, entre 1912 i 1915, un conjunt de monografies sobre història de la literatura catalana, en les quals apuntava unes pautes interpretatives, personals i coherents, del fet literari i cultural. Cal també tenir present que la iniciativa de la Biblioteca Lleidatana, d’Antoni Bergós i de Felip Solé i Olivé (Camps 2007a: 26-29) començava a consolidar, a finals dels 20, una idea clara de renaixença literària lleidatana, amb noms específics que havien de ser considerats com a model de llengua i de prosa. En aquest marc, doncs, i amb aquest material de base, Pelegrí confeccionà un teixit dens i singular, que afaiçonà amb l’armadura del seu pensament, explícit des de la primera pàgina de l’assaig. En efecte, el discurs de Lleida en la renaixença literària de Catalunya reposa en una sèrie de pilars que el lector detecta ben d’hora.

Discurs

Per a Pelegrí, la Renaixença és un moviment cultural i espiritual que s’afanya a recuperar i a defensar d’influències estranyes el fonament de «les nostres valors pairals» (p. 44), és a dir, fe i patriotisme (p. 39). Concebuda en aquests termes, la Renaixença és, més que una etapa en el curs de la història literària pròpia, un procés que s’incardina en el moll de l’os del seu esdevenir. L’aspiració d’una Catalunya nova, esperó de les personalitats més il·lustres de la Renaixença, és autèntica «reviviscència espiritual de la Catalunya vella» (p. 55). Altrament, en el discurs de Pelegrí, el procés es perllonga en el temps i la Renaixença és vista com un contínuum, que abraça des de l’obra dels pioners fins a les manifestacions més recents, ja presidides per les generacions postnoucentistes (Gabriel Alomar, Miquel Ferrà). La concepció de la Renaixença que apunta, doncs, és altament idealitzada; en paraules del mateix autor, es tracta d’una concepció «integral, no mutilada» del moviment, al qual els lleidatans fan contribució, sempre conscients que participen d’un procés de redreçament global de la llengua i de la cultura pròpies.

En contrast amb aquesta noció essencialitzada de la Renaixença, s’erigeix un concepte diguem-ne lax del fet literari. Efectivament, en el discurs de Pelegrí, la creació literària està —o hauria d’estar— sempre al servei d’un objectiu, el que ell mateix ha formulat de manera diàfana en les pàgines del seu estudi: la recuperació dels valors pairals. És per aquesta raó que, en l’obra de la renaixença, l’autor hi contempla, no només les peces literàries strictu sensu, sinó un munt de monografies i de treballs que, des del camp de la història eclesiàstica fins a l’arqueologia, són contribucions a la fita anhelada de restauració de la Catalunya eterna, tradicional i catòlica. I és també per aquest plantejament específic que Pelegrí manifesta desdeny explícit per aquell àmbit de creació que, lluny d’ajustar-se a aquest objectiu ideològic, cerca espais de llibertat estètica. Situada en aquestes coordenades, s’entén la valoració que fa Pelegrí de la figura de Josep Pleyan de Porta, així com la consideració que hi afegeix, de collita pròpia: «no era [Pleyan] un conreuador de l’art per l’art (...), no tenien temps els promotors de la renaixença per a esplaiar-se fent versos intranscendents: el despertar de la pàtria els tenia el cor robat i tot ho escrivien pensant en ella» (p. 56).

Plenament coherent amb els principis del discurs del seu assaig, es dreça una observació final de Pelegrí, eloqüent i clarificadora. Segons l’autor, la producció general de Lleida respon a una inspiració «autènticament racial», «exempta d’extravagàncies i exotismes», amb poques influències alienes i, doncs, amb mínimes desviacions del seu caràcter genuí (p. 175). Síntesi i programa, tot alhora, perquè el conjunt de l’aportació de Pelegrí als estudis d’història literària foren també, ensems, treball d’ordenació i discurs apologètic.

Mètode

L’específica orientació ideològica del discurs de Pelegrí en duu aparellada una de metodològica igualment precisa. No interessa a l’autor de Lleida en la renaixença articular un criteri de valoració estètica amb el qual ponderar les obres i els autors objecte d’estudi. Així, no dubta en cap moment de manllevar els judicis d’altri, convertint el seu assaig en mosaic de peces d’origen divers (Camps 2007b: 296). Aquesta forma de procedir es posa especialment en relleu en els capítols dedicats als autors més decisius, aquells que marquen un punt d’inflexió en el curs de la Renaixença literària a Ponent o aquells que obren noves perspectives en l’horitzó poètic. És el cas de Magí Morera i Galícia i de Agelet i Garriga, respectivament. De les notes transcrites sobre el primer es dedueix que, si bé la crítica destacà el perfil de Morera com a «literat universal», Pelegrí no se sap estar d’afegir-hi una altra valoració, «la més simpàtica, la que [Morera] ateny com a poeta lleidataníssim» (p. 113). Aquesta resistència ferma a acceptar components aliens al seu credo, es fa encara més evident en el judici sobre Agelet; la poesia d’aquest, ja situada en l’òrbita del simbolisme (Falguera 2004) i en l’espai d’intersecció fecunda entre somni i record, resulta difícilment ajustable a les pautes ideològiques de Pelegrí. Per això, el seu judici deixa entreveure un gest contrariat d’incomprensió: «La seva tècnica [d’Agelet] és un joc de transferència d’atributs, alguna vegada, potser, massa subjectiu».

Referències

Camps 2007a: Camps i Arbós, Josep, Ramon Xuriguera (1901-1966): ideologia, activitat cultural i literatura, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007

Camps 2007b: Camps i Arbós, Josep, «Construir i divulgar una tradició. Notícia dels estudis sobre la Renaixença a la Lleida d’entreguerres (1921-1936)», Anuari Verdaguer, 15, 2007, p. 47-57

Falguera 2004: Falguera, Enric, La poesia de Jaume Agelet i Garriga, Lleida, Pagès Editors, 2004

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal