Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Autors > Segle XX - Primer terç

 

Pelegrí Torné, Bonaventura

 



 

Bonaventura Pelegrí (Lleida, 1879-1937). Eclesiàstic, filòsof i escriptor, va passar d’un integrisme conservador a posicions democristianes. Va treballar per al diari El Matí i va dirigir el Diari de Lleida, va participar en la Federació de Joves Cristians de Catalunya i va publicar diverses obres de filosofia. L'any 1935 va treure a la llum Lleida en la Renaixença literària de Catalunya, que constitueix el primer intent, ni que sigui esbiaixat i parcial, d’ordenació historiogràfica de la literatura de Ponent.

 





 


Personalitat i pensament

Bonaventura Pelegrí Torné va néixer a Lleida el 1879; va cursar els estudis eclesiàstics a la seva ciutat, en la qual va morir el gener de 1937. Ordenat sacerdot el 1902, Pelegrí es vinculà decididament a Lleida, on exercí com a activista cultural durant les primeres dècades del XX, sempre lligat als cenacles conservadors i catòlics de la ciutat.

«En la figura de mossèn Pelegrí es creuen tres vocacions: el sacerdot, l’intel·lectual i el polític», apunta Jaume Barrull en l’estudi que li dedicà (Barrull 1992); aquestes tres vocacions no actuen pas en confrontació, afegeix Barrull, sinó convergint entorn d’un principi vertebrador: la defensa de la tradició catòlica concebuda com a essència de la personalitat de Catalunya. Efectivament, penetrar en el pensament i en l’obra escrita de Bonaventura Pelegrí implica la consideració d’aquest principi com a punt de partida i sentit últim d’un ingent esforç de síntesi i d’un permanent afany dialèctic.

Font d’inspiració

La lliçó extreta de La tradició catalana de se situa en el fonament del discurs de Pelegrí: Catalunya pren cos i esperit específic amb l’arrelament del romanisme i del cristianisme; de l’assimilació d’ambdós llevats culturals en resulta una creació medieval, tota singular, que és Catalunya. No es tracta pas d’una visió original; el mateix Pelegrí en detalla la font i podríem afegir que la interpretació dels fets manté forta vigència en la historiografia cultural catalana de les primeres dècades del segle (Nicolau 1914-1915; Nicolau 1932). Ara bé, el que aporta Pelegrí a aquesta fórmula interpretativa és un zel combatiu explícit i vivíssim que atorga segell inconfusible al devessall de pàgines escrites per argumentar i defensar la seva tesi.

Síntesi d’història literària

L’any 1911 Pelegrí concorria als Jocs Florals de Lleida amb un estudi sobre La parla catalana, on apuntava una periodització i interpretació històrica de l’evolució de la llengua, de la literatura i de la cultura catalanes que, posteriorment, aniria desplegant en successius treballs (Pelegrí 1911). La parla era el preàmbul d’una síntesi d’història literària que arribaria, perfectament ordenada, entre 1912 i 1915 (Pelegrí 1912, Pelegrí 1913, Pelegrí 1914 i Pelegrí 1915). Al llarg d’aquests anys, Pelegrí sotmetria a examen la producció literària de Catalunya, des dels orígens fins a les darreres manifestacions. I del seu examen escrutador se’n desprenien algunes conclusions explícites, tant, que podríem fins considerar-les judicis previs. A saber: mentre l’obra dels nostres avantpassats s’ajusta a aquelles virtuts tingudes per «racials» observació, realisme, austeritat (cf. Torras i Bages 1935; Rubió i Lluch 1901) i, sobretot, fons religiós, es va cimentant la glòria i l’esplendor de la nostra literatura antiga. Però quan arriben ràfegues d’influències foranes, aquestes esbarrien tot l’edifici i n’entorpeixen la construcció: des del classicisme italià fins a les modes francesa o castellana, les aportacions llurs no són sinó esculls en la trajectòria de les nostres lletres. La reserva de Pelegrí és essencialment d’ordre ideològic. Allò que en blasma són els continguts morals: l’exotisme renaixentista, el racionalisme il·lustrat o l’hegemonia política de Castella que fa retrocedir fins a l’abjecció l’estima per les coses pròpies («dona grima veure com ja no es aquesta poesía [de F.V. Garcia] altra cosa que una traducció del castellà». Pelegrí 1912: 80).

Havent fet un repàs per les diferents etapes de la història de les nostres lletres, des dels orígens fins a l'anomenada Decadència, Pelegrí consagra un assaig posterior a la Renaixença i el Noucentisme. Resulten eloqüents alguns dels epígrafs i comentaris amb què introdueix els diferents capítols: Albada, ¡Avant!, en referir-se a la primera fase de la Renaixença; o l’al·lusió a hipotètiques consignes col·lectives: «Prou plorar i mans a l’obra. ¡Per Catalunya!» (Pelegrí 1913: 69), en presentar la segona època del moviment. Són detalls que apunten una interpretació idealista dels fets, és a dir, articulada entorn d’un valor espiritual. I Pelegrí no es permet equívocs en aquest punt: els autors i les obres són valorats, sobretot, pel seu contingut religiós i per la seva adequació a les virtuts de catalanitat. Per això, Jacint Verdaguer i Joan Maragall són protagonistes indiscutibles d’aquest assaig, a més de models inqüestionables a parer de l’historiador; forjadors, l’un i l’altre, de sòlides escoles poètiques: la descriptiva i la psicològica, respectivament (cf. Pelegrí 1935: 116). Per això, també, la prosa literària, des de la Renaixença fins al Modernisme, afectada pels corrents del Naturalisme i del ruralisme, és condemnada sense miraments; per tot allò que comporta de dissolució moral, en presentar «l’exacerbació —que és un cas anormal— [...] com un cas generalisat». Des d’aquesta perspectiva, Pelegrí no s’està de censurar el final de La punyalada de Marià Vayreda, de retreure a Narcís Oller «certes crueses» que podien «ser estalviades» o de bescantar la narrativa modernista en la seva pràctica totalitat (Pelegrí 1914: 36 i ss), per l’«estrany plaer» que hi detecta de descubrir los caíres mes sagnants de la vida, i rabejarse pintantne tota la mala’strugansa, tota la impuresa, tota l’amargor» (Pelegrí 1914: 45). És, en definitiva, el progressiu i irrevocable distanciament entre art i moral i la conquesta, per al primer, d’un regne autònom, allò que desvetlla recel en Pelegrí: el capteniment de les modernes generacions de creadors catalans s’allunya del seu ideal de restauració de la Catalunya clàssica; és a dir, tradicional i cristiana.

És, també, des d’aquesta posició ideològica, que Pelegrí revisa la prosa no literària de la renaixença i, després d’encomiar l’aportació fonamental de Torras i Bages, manifesta un gest displicent davant de les contribucions recents. És el cas de l’obra de Xènius, a qui discuteix les nocions d’imperialisme i d’arbitrarisme, per tal com bandegen el factor diví, ordenador de la vida dels homes i dels pobles. Un retret similar aplica a l’assaig de Prat de la Riba sobre La nacionalitat catalana (Prat de la Riba 1906 ) i, en fi, acusa un jove crític del moment, Manuel de Montoliu, de reconèixer valor artístic fins en les pàgines més punibles moralment.

Valoració de l’aportació

A aquesta aportació historicoliterària fonamental —de la qual l’estudi sobre la renaixença a Lleida (Pelegrí 1935) n’és complement—, cal afegir-hi contribucions en el camp de la filosofia —sobre l’obra i el pensament de Balmes— i d’altres de caràcter doctrinal. Ara bé, és la fórmula interpretativa sobre el passat literari de Catalunya allò que permet perfilar amb nitidesa el pensament de Pelegrí i observar la coherència d’un discurs elaborat tot ell a l’entorn d’un eix articulador. Un eix que es manifesta amb tanta nitidesa que converteix el discurs de l’autor en missatge ensems explicatiu i apologètic. Justament per aquest motiu podem afirmar que, malgrat el radical anacronisme de l’aportació de Pelegrí, aquesta conserva, encara avui, el seu caràcter de robusta construcció ideològica.

Referències

Barrull 1992: Jaume Barrull Pelegrí, Bonaventura Pelegrí i Torné: Filosofia i política del Renaixement català, dins Homenatge a Josep Lladonosa, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1992, p. 643-650

Nicolau 1914-1915: Lluís Nicolau d’Olwer, «Introducción al estudio de la literatura catalana», Estudio, VII-X, setembre 1914-juny 1915

Nicolau 1932: Lluís Nicolau d’Olwer, La Catalogne à l'époque romane, París, Université de Paris - Institut d'Art et d'Archéologie - Bibliothèque d'Art Catalan - Fondation Cambó, Ernest Leroux, 1932

Ors 1990-2005: Eugeni d’Ors, Glosari, a cura de Josep Murgades i Xavier Pla, Barcelona, Quaderns Crema, 1990-2005

Pelegrí 1911: Bonaventura Pelegrí i Torné, «La parla a Catalunya ó evolució histórica de la llengua catalana», dins Jochs Florals de Lleyda, Lleida, Arts Gráfiques Sol y Benet, 1911, p. 31-55

Pelegrí 1912: Bonaventura Pelegrí i Torné, «Breu assaig d’Història crítica de la Literatura Catalana», dins Jochs Florals de Lleyda, *Lleida, Arts Gráfiques Sol y Benet, 1912, p. 31-82

Pelegrí 1913: Bonaventura Pelegrí i Torné, «Renaixement i Noucentisme», dins Jochs Florals de Lleyda, Lleida, Arts Gráfiques Sol y Benet, 1913, p. 33-96

Pelegrí 1914: Bonaventura Pelegrí i Torné, «La prosa literària del Renaixement», dins Jochs Florals de Lleyda, Lleida, Arts Gráfiques Sol y Benet, 1914, p. 31-55

Pelegrí 1915: Bonaventura Pelegrí i Torné, «Filosofia i política del Renaixement català», dins Jochs Florals de Lleyda, Lleida, Arts Gráfiques Sol y Benet, 1915, p. 37-63

Pelegrí 1935: Bonaventura Pelegrí i Torné, Lleida en la Renaixença literaria de Catalunya, Lleida, Biblioteca lleidatana, 1935

Prat de la Riba 1906: Enric Prat de la Riba, La Nacionalitat Catalana, Barcelona, Tipografia L’Anuari de la Exportació, 1906

Rubió i Lluch 1901: Antoni Rubió i Lluch, Discurso inaugural leído en la solemne apertura del curso académico de 1901 á 1902, Barcelona, Imprenta y Librería de Montserrat, 1901

Torras i Bages 1935: Josep Torras i Bages, La tradició catalana, dins Obres Completes, vol. VI-VII, Barcelona, Biblioteca Balmes, 1935

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal