Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Llibres > Antologies, obres crítiques i historiogràfiques rellevants

 

Narradors de Ponent (1939-1987) (1987)

 



 

La lectura dels textos d’aquesta antologia posa davant dels ulls del lector un ventall de motius temàtics, de recursos lingüístics i retòrics que serveixen per prendre el pols a la vitalitat de la narrativa a Ponent durant les quatre dècades que s’escolen des de la fi de la Guerra Civil fins a la data de publicació de l’obra el 1987. És molt de temps el que abraça la mostra; temps de plom i de lenta represa, de cerca i de tempteig, d’ideal i de combat. En suma, un horitzó dens que cristal·litza en veus que corprenen, complauen o remouen l’ànim de qui llegeix.

 



 


Presentació

Abans que res, cal fer un aclariment previ. L’obra que tenim a les mans és una antologia de contes, o de relats breus, no pas de fragments triats de narracions extenses. Els autors del recull justifiquen la seva opció, remarcant l’interès d’una peça curta, autònoma, coherent i completa en el seu desenvolupament minimalista. Alhora parlen, és obvi, d’una selecció d’autors i de textos representatius, significatius. I caldria afegir: amb un notable cabal de novetat, de riquesa, d’experimentació; amb una inconfusible veu pròpia que reclama espai i atenció en l’espai lingüístic que els correspon.

Contra la utopia

Comencem per les distopies, que projecten una mirada corrosiva sobre la societat de postguerra per denunciar-ne el viure anestesiat i l’horitzó mutilat. El relat «Maria Vogel», de Mercè Canela, que obre el recull, n’és un exemple. Assistim a la fabulació d’un món ideal en què els sentiments s’eradiquen amb una fórmula química magistral que les autoritats administren als ciutadans. Però el món orwellianament concebut sempre reserva una escletxa per a la dissidència (p. 44-45):

 

Qui és Maria Vogel?

Ens ha costat de localitzar-la, però finalment ho hem aconseguit. No ha estat gens fàcil, puix que tots els equips H del Dr. Johannes Ubelmilch la cerquen també, i l’obliguen així a romandre amagada.

[...]

Ni el mètode de Persuasió per Gratificació, ni el mètode de Persuasió per la Força no van tenir cap resultat en ella, Maria Vogel té uns sentiments massa profunds, massa arrelats, perquè ningú els pugui fer desaparèixer.

[...]

Per això la cerquen dia i nit, i per això la vam cercar nosaltres també; és la nostra darrera esperança. Demà arribarà a Letztesland l’Equip H31. Hem d’aconseguir que Maria Vogel hi arribi abans que ell. Però és difícl, molt difícil. Totes les carreteres, tots els camins, totes les entrades i sortides dels pobles i ciutats estan vigilades. De totes maneres ho hem d’aconseguir. Companys, ara més que mai hem d’estar units. Maria Vogel ha de poder arribar a Letztesland, hi ha de poder arribar avui. Demà serà massa tard.

 

Així, també, el decret que estipulava la mort del so, que volia dir de tot senyal de vida, fracassa per l’esclat irreprimible i estrident del silenci. Ho llegim a «Apocalipsi frustrat», de Joan Barceló (p. 57):

 

I és que el silenci ―s’adonaren― també cridava: s’havia reverberat al temps, a l’espai, perquè el lloc li havia estat prohibit. Per apagar-lo els homes necessitaren escridassar, fer ganyolar molt, massa. I l’endemà el so s’havia reflectit.

I és que el silenci, després d’estar tants d’anys callat, havia de dir moltes coses.

 

I encara en aquest registre ens hem de referir a la distopia hilarant que representa el «País de l’Ordre a la Pinya-seca» i la gesta del «pollastre per cap», de Josep Espunyes. El relat es dreça com autèntica al·legoria de l’esbiaixada propaganda franquista, que proclama als quatre vents el benestar alimentari de la població amb l’eslògan recurrent «Ara sí que anem bé». La manipulació de dades és a l’origen de tots els mals (p. 111-112):

 

Perquè a l’Institut d’Estadística se li escapà un petit, esquifit, lleuger detall: no s’adonà [...] que en el País de l’Ordre a la Pinya-seca hi havia qui es cruspia dos pollastres al dia i hi havia qui no se’n menjava cap.

 

Amb la mateixa manca d’escrúpols, la premsa orgànica atribueix a malaltia desconeguda i «sense remei» la mort massiva de la gent del país, famolenca de dècades, i conclou una dada encara més immoral que l’anterior (íbid.):

 

Al cap de tres mesos [...], l’Institut d’Estadística informava als mitjans de difusió de l’època, i aquests al poble Sobirà, que el nivell alimentari de tots els habitants del país era de... dos pollastres per cap!

 

És així que la construcció narrativa d’Espunyes, d’aparença fresca i humorística, posa el dit a la nafra de la mistificació i del cinisme que identifica tant el discurs com l’actuació dels règims totalitaris: allò que es repeteix fins a la sacietat acaba creant opinió, i es consolida com a veritat, bo i havent nascut d’una interessada, flagrant, tergiversació del real.

Llengua, memòria, denúncia

Fixem-nos, d’altra banda, en l’explícit exercici de llengua que posen al descobert alguns relats, com el del mateix Barceló, «Tan sols tres mots»: voluntat d’afirmar, no només una identitat personal i col·lectiva, sinó també una posició de lluita contra l’ordre establert; un ordre moribund que es combat amb la força vibrant d’uns mots carregats d’emoció; o amb una veu que excepcionalment s’articula des de la segona persona gramatical per inundar el relat d’una atmosfera de testimoni proper, implicat i compromès: quasi consciència-parlant del protagonista. Llegiu el final de la història; escolteu el narrador que acompanya els darrers moments del condemnat a mort pel règim franquista (p. 55):

 

Sents? Botes i dring metàl·lic emboiren l’humit passadís. No, no et roseguis les ungles, que ja no en tens. Els rosaris a les mans, els dius que vols ésser afusellat de cara, sense cap bena als ulls ―«ells se l’haurien d’embenar, l’esguard».

Els fites un per un, a pleret. Ben aviat els tubs d’acer t’escopiran foc a la cara. Banyes els rosaris amb la suor dels groguencs palmells.

L’últim desig. Sí, en demanes un de ben senzill ―oh futur màrtir!― que de seguida et concedeixen. Tan sols pronuncies tres mots amb les forces que et resta al cos ―minses forces: d’ençà que trobares una cua de rata al beuratge, que t’alimentes només d’hòsties santes―; tres mots sincers que només pronunciar-los et servirien per morir de l’esforç (ja no recordes ni com es parla!); tan sols tres mots: els mots que et calen per fer-los tirar amb més ràbia:

―Fills de puta.

―«Fuego!»

 

Paraules com a arma, en lluita per a una realitat nova; poder taumatúrgic dels mots i dels qui hi treballen (Vallverdú 1968), líders d’una societat que ha de canviar les regles del joc. Com aquella senyoreta Caterina, de Pep Coll, que es fa passar per morta, amb la intenció de reconduir la dinàmica de grup que s’ha instal·lat a la seva aula. La sorpresa és majúscula quan l’escola descobreix l’estratagema, i topa amb la morta, ben viva i exercint un control sobre la classe com mai abans no havia tingut. Després d’acalorats debats a favor i en contra de la professora, el claustre «comprengué el gest heroic de la seua companya i per majoria va constar en acta que “la senyoreta Caterina havia mort per millorar la qualitat de l’ensenyament i la disciplina dels alumnes”» (p. 82).

Al·legoria del real i de l’ideal, d’un pretèrit fantasmal i d’un futur que s’albira amb esperança; i al bell mig, com a desllorigador, la rebel·lió per la llibertat, la revolta contra l’asfíxia del poder, aquell que s’exerceix de manera autocràtica, despòtica, violenta. Repasseu l’argument de «L’home que vivia sol», una invenció d’Espunyes que, sota forma de conte tradicional («Una vegada [...] hi havia un home que vivia sol en una terra rica i acollidora...»), esdevé diàfana condemna del règim de dictadura; no només moral: és condemna que duu aparellada la revolta sense treva, fins a les darreres conseqüències (p. 112-114):

 

Fou quan es convencé, després de molt pensar-hi, que prendre partit pel diàleg, amb aquell energumen, era inútil del tot, temps perdut en va; que el seu cor no podria resistir ja més la justa reparació que clamava, i que de futur, al pas que anava, ben poc en tindria, gens. Només corsecament i terror. I presa ja la decisió, no s’entretingué en romanços. Una migdiada, mentre l’opressor roncava, perquè altra cosa no era, sostingué ran del seu nas un manat d’estranyes i misterioses herbes, d’olor letal tan a prop, i l’envià dolçament cap al misteri del traspàs.

A l’home que vivia sol [...] ningú no va poder aplicar-li cap mena de llei penal ni antiterrorista: no s’havia constituït, encara, cap estat en el món.

 

Treu el cap, aquí i allà, una memòria ferida per l’odi de guerra, difícil d’esborrar, i que empeny els personatges d’algun relat històrico-fantàstic a passar comptes amb els greuges del passat: com l’amic del relat homònim de Miquel Lladó, que parla amb el fantasma del company absent i, de la conversa, n’extreu pautes per a una actuació «reparadora». Vegeu com acaba el delator de Denís, culpable no només de la mort del jove, sinó d’una fortuna vergonyant, conquistada a expenses de la misèria dels vençuts, i que l’ha convertit, a ell, en ostentós propietari d’un molí d’oli (p. 187-188):

 

El senyor Alzina començà a sentir fred al clatell.

―Ha de venir algú?

El jove afirmà amb el cap.

[...].

―Qui ha de venir?

―Potser no vindrà.

―Qui?

El jove s’incorporà. Avançà de cop cap a ell.

―En Denís.

―Quin Denís? ―demanà el senyor Alzina, reculant un peu.

El jove s’apoderà del terreny que el senyor Alzina havia abandonat.

―Un cert Denís.

―Aquell que va caure del camió?

El jove avançà una mica més.

―No. Aquell que va morir afusellat al pati de la presó, perquè vós el vau denunciar. Però potser no vindrà.

[...].

―Però qui t’ho ha dit... que vindria?

De sobte, de la boca del jove en sortí un crit horrible.

―Jooo!

El senyor Alzina saltà i reculà a la vegada. En aquell moment esclatà sobre la seva cara el puny del jove. El seu llom gras i feixuc va rompre la barana de fusta i caigué en el buit. El cap espetegà contra el vorell metàl·lic del cup. El cos restà immòbil uns moments, però després (...) començà a lliscar per la boca del cup i acabà per enfonsar-se en la massa fosca de l’oli.

El jove davallà l’escaleta de fusta, caminà entre els bocois i es dirigí al portal. Es tragué una clau de la butxaca, obrí una portella practicada en una d eles dues fulles i sortí. Des de fora, tancà la portella amb clau. Es trobà en una mena de placeta, als afores del poble, cara a cara amb la nit. Llançà la clau vers la fosca i començà a caminar a través dels camps.

 

El missatge de denúncia es cova no només en l’escrutini del passat recent, sinó també en el de la realitat coetània; ens encarem, així, a una crítica social més enllà de les coordenades històriques i polítiques: la de la societat plegada a tota innovació tecnològica, que s’assumeix acríticament fins al punt de la despersonalització. Llegiu «El barret d’en Blai», de Josep Espunyes, i descobrireu que un objecte tan quotidià serveix a la criatura per ocultar el seu crani, deformat per l’excés de temps passat davant la pantalla de l’aparell: «el cap d’en Blai, de tantes hores d’embadocar-s’hi, havia pres la forma exacta d’un receptor de televisió». I aquesta passivitat extrema duu, paradoxalment, incorporat el germen de la destrucció més devastadora, la de la pròpia identitat: «I tot d’una se’ls féu viu a la pensa [...] el rumor que corria pel poble en sordina: l’embruixament de l’hereuet de cal Bonàs, amb el cap fet malbé per dins i per fora» (p. 116).

Les relacions humanes

Aquesta mateixa mirada escrutadora es projecta sobre els angles que dibuixen les relacions interpersonals, sempre subjectes a les misèries, les glòries i els clarobscurs de la condició humana: fricció i tensió entre els més pròxims, difícil frontera que separa desig i repulsió. Així, resulta commovedora la callada tragèdia que esbossa Josep Maria Madern en la figura de Ramon, el protagonista de «La gàbia». L’home, un gris i discret oficinista, aparentment incapaç de cap gesta remarcable, arriba al paroxisme de fer desaparèixer tot el que li causa molèstia, obrint la portella de barrots d’una gàbia extraordinària, que engoleix criatures i objectes com una nova balena de Jonàs. Fins i tot ell mateix, després d’un desolador procés de despreniment de tota relació afectiva, es precipita al fons de la gàbia. Com la hiperbòlica protagonista de «Dissabte», de Quim Monzó (Monzó 2007), que, en la seva patològica obsessió per la neteja, concep com a nosa tots els mobles i andròmines que l’envolten. Però no s’atura en ells la seva frenètica esbandida; a la fi, acaba fixant la mirada en ella mateixa i, en un acte de catarsi alliberadora, s’arrenca la pell, víctima d’un aberrant ideal de puresa. Com víctima és el taciturn Ramon, a la conquesta desesperada d’una pau d’esperit que els embats quotidians de la vida li escamotegen a cada moment (p. 149):

 

Malgrat la son i el cansament, no va dormir. Pensà en milers de coses i a cap d’elles no veia remei. Maleí la vida, maleí el món, es cagà en l’univers i, amb molt poc esforç, ho posà tot, tot l’univers, a la gàbia. Creia que respirava tranquil, per fi, en veure’s sol, però se sentí tan sol, ell, sense res a l’univers, sense l’univers, que es va tenir una llàstima, una pena així de gran, però tan tan gran que de sobte tingué la cara plena de llàgrimes. Tot li feia mal [...], però no plorava per això, no, ca! Era molt més greu.

No s’ho rumià dues vegades, per a què? Amb la mà esquerra, perquè era esquerrà, obrí la porteta i es ficà dins de la gàbia.

 

I si, en el relat de Madern, l’indiscutible element metafòric era la gàbia, racó dels oblits on empenyem frustracions quotidianes ―com aquelles golfes de Maria-Mercè Marçal, on s’apilaven tristeses i engrunes d’amor (Marçal 2007)―, en el de Teresa Pàmies, «Sisè matí a Fos», trobem esbossat el traç de l’al·legoria en la figura del gos petaner que persegueix amb insistència el vell rondinaire que estiueja a Les. L’home pren l’autobús fins a la frontera francesa, amb l’única comesa de fugir de l’animal vagabund que el ronda sense conèixer-lo: símbol eloqüent de la necessitat imperiosa de tots els humans d’establir vincles emotius: «El gos vagabund de Lés havia intuït la soledat del foraster, la manca d’afecte del vidu arreplegat per la filla i el gendre» (p. 199-200).

I senyal, també, de la greu dificultat que acompanya tota presa de decisió que suposi trencar cadenes i exercir una llibertat que llança els individus cap a un horitzó desconegut, lluny del confort del viure quotidià (íbid.):

 

«I ara què farà?» vaig preguntar al veí amb la confiança que m’atorgava l’excursió a Fos compartida [...]. L’home aclucà els ulls com si es disposés a fer una becaina. Amb els ulls tancats va contestar que no ho sabia, que mai no se li havia plantejat un dilema com aquell. En realitat, totes les decisions les havien preses per ell: l’àvia, la mare, la filla...

 

Fins el gos resol dilemes amb més prestesa que el vell solitari: «s’havia fet amic del xofer i el xofer se l’enduria al Pont de Suert, on tenia caseta, hort i família» (íbid.). Al capdavall, tots viatgem fins als límits de la nostra frontera, però no sempre amb la determinació necessària per franquejar-la, sinó com a vergonyant fugida d’aquella veu de consciència que ens reclama compromís net i sense embuts. Recordem que el protagonista de Pàmies, antiheroi fins al moll de l’os, havia passat la guerra indolent, amagat al paller de l’àvia: primer pas d’un camí que mai no petjà amb peu ferm, sinó que altres caminaren per ell.

Referències

Vallverdú 1968: Josep Vallverdú, «Pròleg» a Lleida, vuit poetes, Barcelona, Ariel, 1968

Monzó 2007: Quim Monzó, Mil cretins, Barcelona, Quaderns Crema, 2007

Marçal 2007: Maria Mercè Marçal, Bruixa de dol, Barcelona, Edicions 62, 2007

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal