Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Llibres > Obres rellevants

 

Camí de sirga (1988)

 



 

Camí de Sirga (1988) és considerada l’obra cabdal de Jesús Moncada, la novel·la que el va convertir en un dels millors i més interessants escriptors en llengua catalana del darrer terç del segle XX. Camí de Sirga esdevé l’evocació lúcida d’un passat en què conflueixen el record d’un món destruït i la reflexió sobre la naturalesa humana, a partir d’una dolorosa realitat: la destrucció de les arrels i del propi jo.

 





 


Mite

Camí de sirga és la culminació d’un procés de mitificació, a través de la memòria col·lectiva i de la literatura, d’un món perdut: l’antic poble de Mequinensa. Aquesta mitificació, que havia començat ja en els dos llibres de relats anteriors, Històries de la mà esquerra i El cafè de la Granota, parteix de tres coordenades definitòries: la localització de les obres en un mateix espai, --el de Mequinensa--; el tractament costumista del desenvolupament dels relats; i la presència reiterada d’uns personatges --sovint llaüters i minaires-- que configuren el món personal de l’escriptor i que el transcendeixen per esdevenir paradigmes de reflexió sobre la naturalesa humana en tots els seus matisos.

Moncada explica la gènesi de l’obra i com el que havia de ser un conte, va esdevenir una novel·la una entrevista amb Josep Maria Muñoz (Muñoz 2004: 53):

La primera idea era l’últim viatge d’un patró en un llaüt. Mequinensa ja és a punt de desaparèixer a causa del pantà de Riba-roja, i el vell navegant, mentre remunta l’Ebre, recorda la seva vida de llaüter. Sap que ja no tornarà a navegar, que la seva nau es podrirà amarrada al moll. El llibre, però, començà a créixer i la idea inicial va convertir-se en un episodi de la novel·la definitiva, que va esdevenir la recuperació de la memòria de l’últim segle de Mequinensa.

Tema

En una altra entrevista amb Marta Nadal (Nadal 1997: 193) l’escriptor assenyala:

Mequinensa és un tema. Per tant, la idea de fer una novel·la que pogués semblar una obra en què es parla dels costums d’un temps determinat, l’he defugida com la pesta. Quan agafo un llibre en què començo a notar aquesta ferum de localisme de campanar, ja em poso nerviós. Des del punt de vista folklòric o antropològic em sembla acceptable, però no des del punt de vista literari. A Camí de Sirga només es mostren els costums inevitablement lligats a la vida quotidiana de la vila; fora d’això, no hi ha res més.

L’obra explica, doncs, els fets esdevinguts a l’antic poble de Mequinensa durant el període que abraça la Primera Guerra Mundial fins la seva desaparició, l’any 1971, sota les aigües del Pantà de Riba-Roja, a través de la narració d’un cronista anònim que, paral·lelament a la crònica oficial, explica l’altra història de la vila, la dels seus habitants --més emotiva i sentimental--, en una reeixida barreja dels fets històrics amb la vivència que d’aquests fets tenen els vilatans.

Narrador

El narrador omniscient efectua un joc d’estil en què uneix present i passat per fer avançar la narració: les anècdotes del present --la pols que neix de l’enderrocament de les cases i que es filtra per tot el poble descobrint rastres del passat-- desvetllen el record dels seus habitants i traslladen el lector a altres temps.

Un narrador que permet el distanciament dels fets que es narren i que constitueix tota una troballa que va permetre a l’autor d’escriure la novel·la, tal i com reconeixia ell mateix en la darrera entrevista citada (Nadal 1997: 194):

Efectivament, sense aquest recurs no hauria pogut aconseguir el distanciament que volia. Dit d’un altra manera: jo no hauria escrit Camí de Sirga si no m’hagués mogut d’allí. Mentre jo vaig ser a Mequinensa em trobava massa immergit en aquell ambient i en tot el que anava passant, que era, francament angoixós. Van ser tretze anys d’angoixa total. És difícil imaginar-se una tortura tan refinada aplicada a tota una col·lectivitat.

Temps

El tractament que Moncada fa del temps --el de la narració en convivència amb el de la història--, d’una gran eficàcia, té una doble funció: la de permetre explicar els fets que escriuen la història de Mequinensa i la de fer avançar el relat. Moncada va argumentar la reestructuració del temps de la història en l’entrevista cutada amb Marta Nadal (Nadal 1997: 196):

A Camí de Sirga aquesta era l’única manera d’englobar dins una unitat justament això, passat i present alhora. Penso que la novel·la hauria perdut intensitat i força si hagués estat un relat cronològic, perquè, entre d’altres coses, la destrucció de la vila només té sentit per als personatges per mitjà del seu propi passat.

La figura del narrador omniscient, doncs, permet fer avançar la narració amb l’existència de dos temps narratius --passat i present-- que es complementen en el relat i que tenen com a nexe d’unió petits fets quotidians --un quadre, un enterrament-- que desvetllen d’una manera molt proustiana el record --l’obra s’inicia un 12 d’abril de 1970 amb l’enderrocament de la primera casa i la sortida d’un núvol de pols que s’escamparia per tota la vila-- i que conflueixen a l’epíleg de l’obra, en un present sense futur, amb la desaparició de la vila el 1971.

Estructura

El llibre s’estructura en quatre parts i un epíleg, que relacionen el present i el passat de la vila i que es concentren en aquells fets històrics que van incidir més intensament en la història comuna de la vila:

• «Els dies de l’Edèn» focalitza la seva atenció en el revifament econòmic que va suposar per al poble la Primera Guerra Mundial.

• «L’illa dels tretze Sants» explica la història dels anys d’abans de la crisi del 1925, la proclamació de la República i l’inici de la Guerra Civil.

• «Cendra de calendari» relata els anys de misèria de la postguerra.

• «La garbinada negra» situa la narració en els anys de la construcció del pantà i el lent deteriorament de l’ambient.

• «Exili sense retorn», l’epíleg, implica la unió dels dos temps narratius del llibre, del present de destrucció de la vila i del passat evocat, i el definitiu abandó del poble.

Ni Camí de Sirga ni cap dels llibres de Moncada no són, doncs, història en el sentit literal del mot, sinó que cal interpretar-los com una mirada personal del novel·lista a les seves pròpies arrels, al propi passat destruït, centrada en les vivències personals i íntimes dels habitants que configuren l’altra història de la vila de Mequinensa. En paraules del mateix Moncada (Muñoz 2004: 53):

Jo sóc un novel·lista, tot i que, a grans trets, el rerefons del que escric s’ajusti a la veritat històrica, vista, és clar, a través de les mirades individuals dels personatges que la viuen i la pateixen.

Personatges

La voluntat de fixació d’una col·lectivitat duu Moncada a crear una novel·la coral, on el gran protagonista és la mateixa Mequinensa: «Una de les coses que volia donar a Camí de Sirga era, precisament, aquesta impressió de globalitat de tota la vila, de tot el que hi havia» (Nadal 1997: 196).

Però tot i ser una novel·la coral --hi apareixen més d’un centener de personatges, alguns del quals són recuperats d’antics relats--, Moncada focalitza l’interès del lector en dos personatges antagònics, de vides paral·leles, que li permeten que la narració tiri endavant: la Carlota de Torres, mestressa d’una de les companyies de navegació de la vila, que representa el món dels senyors, i en Nelson, Robert Ibars, patró de llaüt, un home humil, que representa el poble, i que es converteix en el seu referent moral.

A partir de la narració de les seves vides i dels fets amb què es relacionen, la novel·la avança barrejant present i passat, personatges --uns merament testimonials, d’altres amb una marcada funcionalitat de progressió narrativa-- i esdeveniments, amb una força magistral i amb la vocació d’esdevenir el testimoni viu d’un món i d’unes gents que mai més no tornaran a existir i que solament la ploma de l’escriptor és capaç d’immortalitzar en les pàgines de la novel·la.

Espai

Els fets de la novel·la tenen lloc bàsicament en dos espais: el del poble i el del riu. Quant al del primer, destaquen els cafès, les tertúlies i els bars on es reuneixen els diferents estaments del poble, que intensifiquen el matís d’espai global que és la vila de Mequinensa.

Pel que fa al segon, el riu és un personatge més de la novel·la perquè, tot i la seva passivitat aparent, és font d’alegria o de tristesa --amb l’arribada de notícies del món exterior, bones o dolentes, que porten els llaüters--, de bé o de mal --amb grans negocis que faran créixer el poble o amb crescudes que provocaran la mort d’alguns dels seus habitants-- i de prosperitat --per a un poble que a la primer meitat de segle viu lligat al corrent fluvial, amb el transport de mercaderies i de lignit-- o de decadència --quan l’Ebre deixa de ser navegable i les mines són tancades.

Llengua

L’obra de Moncada és una mostra incontestable d’excel·lència literària i lingüística. Literària, perquè és capaç de crear un món personal i propi que va més enllà de la funció literària mateixa, en tant que situa Mequinensa en el mapa geogràfic dels mites, i lingüística, perquè aconsegueix aquella inefable harmonia entre forma i contingut sols a l’abast de les grans plomes literàries.

D’entrada, cal destacar, rere un respecte general a la llengua normativa, la presència de trets propis del domini lingüístic nordoccidental, més concretament encara de la parla de la comarca del Baix Cinca, sobretot en el lèxic.

Trets dialectals a banda, la llengua de Camí de Sirga és depurada i rica en matisos que l’escriptor tria després d’un intens treball de reelaboració (Biosca & Cornadó 1992: 48):

Mai no he cregut en el que en diuen inspiració sinó en el treball de cada dia. Escric moltíssimes hores. Per a mi, no hi ha dies festius ni vacances quan estic embrancat en un llibre: tots són feiners. Repeteixo una cosa tantes vegades com calgui abans de donar-la per bona. De Camí de sirga, vaig fer-ne sis redaccions. Quan vaig acabar La galeria de les estàtues, vaig esquinçar més de quatre mil fulls.

Alguns dels trets característics de la llengua de Moncada són:

• El gust per fer servir diversos registres de llenguatge en funció del tema, dels personatges o del context del relat. Normalment usa un registre més col·loquial en el cas dels contes i més culte pel que fa a la novel·la.

• L’ús d’un lèxic precís, que té present, en cada moment, tant la tria de les paraules semànticament més adients com la seva disposició en les oracions i l’ordenació dels sintagmes. El lèxic s’adapta, doncs, a la idiosincràsia de cada personatge i, d’aquesta manera, l’acaba de caracteritzar.

• O l’ús dels renoms que poden definir una nissaga o les característiques pròpies de cada personatge A més, el seu ús els dota de versemblança i ajuda a individualitzar-los dins el garbuix dels més de 100 personatges de la novel·la.

L’Honorat del Cafè, pare i apotecari i l’Honorat del Rom, fill i apotecari també; o l’Atanasi Resurrecció.

• El lèxic serveix també per contextualitzar l’entorn més proper: Mequinensa i el riu. De fet, el riu i la navegació ja són presents en el títol mateix de l’obra. A més, la novel·la ajuda a fixar tot un seguit de vocabulari específic relacionat amb el món fluvial que altrament s’hauria oblidat.

• És molt freqüent, encara, l’ús de locucions o frases fetes i refranys amb una funció bàsicament narrativa, que matisen i amplien el significat dels fets del relat i que l’impregnen de versemblança.

Un malparit menys... Emporta’t també el mosso, aquests llepaculs no es mereixen altre. Són capaços de fer moneda falsa per una mirada o una paraula del senyor. [...] El Nelson no va tenir esma ni d’emprenyar-se; a fi de comptes, tindria dos treballs. (II part, § 5)

• Finalmennt, la sintaxi del llibre es construeix a base de frases volgudament llargues, hipotàctiques i paratàctiques, amb argumentacions intercalades --a manera de soliloquis, bé del narrador, bé de la comunitat del poble-- que amplien la visió dels fets que s’expliquen i fan referència, indistintament, al passat o al present.

Estil

A més dels aspectes lingüístics tot just esmentats, acaba de caracteritzar el personalíssim estil de Moncada una peculiar i definida manera d’articular en la seva narrativa determinats temes i motius, definitoris del seu estil.

El recurs a l’humor i la ironia, per exemple, hi és present en múltiples ocasions i permeten a l’escriptor mantenir un distanciament de la narració i al mateix temps fer-ne una crítica punyent:

la Carlota rebia les visites sota el retrat del pare en el Saló de les Verges Màrtirs. A mitja tarda hi anaven les senyores: hora del triomf, de la seguretat recuperada i de la sospitosa xocolata de postguerra del berenar [...]. (III part, § 2)

El costumisme, entès en el cas de Moncada com la descripció d’una manera d’entendre la vida --segons els col·lectius als quals es pertanyi, obrers o senyors, junts en el poble però perfectament segmentats--, té una funció narrativa més que no pas descriptiva, per tal com incideix directament en el desenvolupament dels fets:

No era el carnaval ensucrat i fals --arlequins ambigus i marqueses de fira amb antifaços-- del Casino de la Roda o del Saló de les Verges Màrtirs. Era el vell carnaval vilatà, la força ancestral que empenyia l’Honorat del Cafè a eixir en secret disfressat de cabró i a embestir la gent amb la testa banyuda; [...]. (II part, § 6)

Aquesta versió del costumisme va lligada a un tractament personal dels diferents aspectes que el configuren, com són, entre d’altres, la moral, el sexe, la religió o la mort.

• Les referències a la moral, tant a la dels vilatans com a la dels senyors. La primera rep un tracte més amable, però la segona --la doble moral dels senyors—és relatada sempre des d’un posicionament irònic i distant:

No mancaven, per descomptat, les murmuracions enverinades dels socis del Casino de la Roda o de les senyores del Saló de les Verges Màrtirs. Tant en un lloc com a l’altre, consideraven motiu d’escàndol que tia i nebot visquessin sota la mateixa teulada del casal dels Segarra, sense més companyia que les minyones [...] (II part, § 6)

• El tractament del sexe, que el narrador descriu amb tota mena de detalls i explicacions, per tal com la seva omnisciència li permet conèixer la pràctica de l’adulteri, comuna entre els habitants de la vila:

La senyoreta Albareda hauria pogut afegir aquestes i altres informacions a les paraules de la primera autoritat de la vila. Però no va fer-ho, potser per no comprometre el secretari del jutjat municipal de qui les havia obtingudes mitjançant el xantatge: la malvada --es planyia el funcionari amb adjectiu de fulletó-- l’amenaçava contínuament, si no li explicava les nits de l’Edèn, de no disfressar-se mai més de la vida amb hàbits de monja per fer-li una fel·lació, activitat en què la senyoreta arribava al virtuosisme i amb la qual feia delirar el funcionari, de qui es sabia que bramulava articles sencers del codi penal durant les rebolcadisses. (I part, § 4)

• Les referències iròniques, gairebé sarcàstiques, als estaments eclesiàstics del poble. Per exemple, a propòsit del quadre del Saló de les Verges Màrtirs:

El capellà, panxut, parsimoniós i beatífic, estudià la pintura amb una minuciositat potser un pèl excessiva, cosa que provocà comentaris sarcàstics de part de la Camil·la, una de les minyones, en el retir de la cuina, i al cap de força berenars inacabables amb secalls i xocolata, dictaminà que, si bé no hi havia prou elements per assegurar que la pintura, tal com afirmava amb una mitja rialla l’oncle calavera, representava unes donzelles cristianes a punt de patir el martiri, devorades pels lleons en un amfiteatre romà, tampoc no veia motius suficients per negar-ho, sentència ambigua que facilitava, si més no, l’apaivagament dels dignes escrúpols de la digna família. (I part, § 2)

• Finalment, l’aparició del motiu de la mort en qualsevol de les seves manifestacions, dóna coherència i unitat a un llibre que explica la història d’un món abocat a la destrucció:

Però l’antic barquer no pogué evitar de reviure la mirada del Sebastià Noguera, el marit de la Júlia Quintana: en els ulls del presoner ja habitava l’ombra de la mort que l’esperava a la ciutat davant l’escamot d’afusellament. (III part, § 1)

Referències

Biosca & Cornadó 1992: Mercè Biosca & M. Pau Cornadó, «Jesús Moncada: el riu de la memòria», dins Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida, Ajuntament de Lleida, 1992, p. 45-51

Muñoz 2004: Josep Maria Muñoz, «Jesús Moncada. La memòria d’un món negat», L’Avenç, febrer 2004, p. 49-54

Nadal 1997: Marta Nadal, «Moncada, novel·lar l’absència», dins Vint escriptors catalans, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 189-198

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal