Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Llibres > Obres rellevants

 

Calaveres atònites (1999)

 



 

Calaveres atònites, tercer i últim llibre de narrativa breu de Jesús Moncada, es va publicar l’any 1999. Com és característic en la producció moncadiana, aquest recull se situa a Mequinensa, poble on l’autor va viure la seva infància i del qual va patir-ne la desaparició a causa de la construcció del pantà de Riba-roja l’any 1975. El seu marc temporal cal situar-lo als anys 50, com s’indica al pròleg, escrit per un personatge i testimoni de les històries narrades, Mallol Fontcalda, i que, amb l’epíleg, unifica narrativament l’obra.

 





 


El pròleg

En aquest llibre de Jesús Moncada, el pròleg, carregat d’humor, com tota l’obra, va signat per un barceloní que s’establí a Mequinensa durant tres anys per exercir el càrrec de secretari del jutjat mentre es preparava les oposicions a l’administració de justícia. En aquest pròleg, el lector es troba davant d’unes situacions emmarcades a l’antiga vila i protagonitzades per alguns dels seus habitants, que són narrades des del punt de vista d’un personatge que no forma part d’aquesta col·lectivitat mequinensana, i aquesta és una de les claus que Moncada utilitza per carregar aquest text d’humorisme: «Si acceptava a ulls clucs que l’antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l’ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s’hi trobava de seguida com a casa» (p. 11 de la primera edició).

Aquest pròleg, d’altra banda, compleix la funció de relat iniciàtic, i ja s’hi troben la major part dels recursos, la majoria dels quals vinculats amb l’humor, que l’autor usarà tot al llarg de l’obra: els usos figurats de les paraules, les hipèrboles i la narrativització dels fets. A «La metafísica sota les acàcies», com també en l’escena del pròleg en la qual una senyora de l’autobús camí de Mequinensa va anunciant a una altra les malalties i els subsegüents traspassos de gent de la seva família, la simple explicació d’uns fets esdevé literaturitzada.

La realitat històrica

Dins els contes es fan nombroses referències a la realitat social que s’estava vivint en aquell moment, això és, a la Dictadura de Franco i als efectes de la seva repressió sobre la societat. Aquesta circumstància també s’aprofita per remarcar els diferents estils discursius i les diferents interpretacions dels fets: d’una banda, hi ha els mequinensans republicans, de tarannà rebel i en general burletes i, d’altra banda, el bàndol partidari del règim, la classe benestant, burgesa i catòlica. Els personatges que formen el segon grup són presentats com a ignorants i protagonistes de situacions còmiques, com ara la Berta, la protagonista de «Amb segell d’urgència», o la senyora Móra a «Cinc cobriments de cor al casal dels Móra».

Humor i ironia

Pel que fa als mecanismes de l’humor i de la ironia que farceixen el llibre, un dels més remarcables és la introducció de fets insòlits, alguns d’inversemblants, com ara la situació presentada a «Una finestra al carrer de l’Ham», que desemboca en humor per l’absurd, o la introducció de la irrealitat en el marc quotidià, com a «Amb segell d’urgència». Moncada ironitza sobre temes com les classes socials i el franquisme —especialment a través del personatge de Crònides—, la mort —entesa com un fet social més—, i el paper de l’Església dins de la societat de l’època —fins a tal punt, que arriba a utilitzar l’erotisme per a criticar la jerarquia eclesiàstica, com en la confessió de Leucofrina sobre les seves unions amb el mossèn a «Nigra sum».

Recursos narratius

Un dels procediments narratius més importants de l’obra és la creació d’una expectativa inicial, fet que es compleix en gairebé tots els contes i que és un dels recursos més utilitzats per Moncada al llarg de tota la seva producció literària. La introducció d’històries dins de la història principal de cada conte n’és un altre; la majoria d’aquestes històries són introduïdes dins de la història principal amb l’ús d’analepsis, com la història d’Anguí a «Assentament comptable».

Personatges

Un dels personatges amb més presència és la tia Penèlope, que ja es dóna a conèixer en el viatge en autobús de Mallol Fontcalda, i la qual es presenta com una persona assenyada. La paradoxa és que, essent assenyada, troba normals molts dels fets que al lector i al narrador els semblen absurds perquè, al cap i a la fi, ella també és mequinensana. Per tant, tot i ser un personatge lúcid, sap que tots estan tocats de l’ala: «Li faré cinc cèntims sobre la gàbia de bojos on ha anat a raure. La conec bé, fa vuitanta anys que hi vaig nàixer, i li oferiré de franc uns quants consells per no perdre-hi la carta de navegar» (p.23). Un altre personatge rellevant és el jutge Crònides, narrador de l’epíleg del recull, el qual, pel seu càrrec, està al corrent de tot el que passa la vila i que, com s’ha apuntat, representa l’antítesi de qualsevol figura amb un càrrec públic del franquisme (Fort, Giralt & Moret 2006: 122).

Trobem, doncs, un Jesús Moncada mordaç i sarcàstic, amb una llengua molt rica i significativa, l’obra del qual vol transmetre la seva visió de l’existència fonamentada, sobretot, a gaudir del moment. Aquesta exaltació vital caracteritza la major part dels personatges: «No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites» (p. 28).

Referències

Fort, Giralt & Moret 2006: Fort, M. R.; Giralt, J.; Moret, M. T., «Humor i ironia a Calaveres atònites», Urc 21, novembre 2006, p. 122-128.,

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal