Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Autors > Segle XX - Segon terç

 

Lladó, Miquel

 



 

(Castelldans, 1919 – Andorra la Vella, 1999) Escriptor autodidacte, líric i heterodox. Va cursar estudis primaris i des de l’adolescència compaginà les feines del camp amb una prolífica tasca de creació literària. Va ser col·laborador en premsa i revistes culturals, tant en la seva etapa lleidatana com en l’andorrana, i va publicar més d’una vintena d’obres, en gèneres que van des de la poesia a la novel·la passant per l’article periodístic, el teatre, la prosa filosòfica o el relat curt. El seu llegat inclou nombroses obres inèdites.

 



 


Orígens

Miquel Lladó i Miquel va néixer a Castelldans (Les Garrigues) la tarda del dia 22 de maig de l’any 1919. La seva família (Cal Cirera) era de condició humil: el pare treballava com a guarda jurat al Mas de Miravall. Aquesta circumstància propicià la mobilitat de la família Lladó a la recerca d’unes millors condicions econòmiques. Primer a Terrassa, on el pare treballà com a guarda jurat de la finca d’una família benestant de Barcelona, i més tard a La Guàrdia d’Urgell, a la masia Cal Soques, on va ser contractat com a administrador. Segons l’autor, fou en aquesta època quan es despertà en ell l’afició per escriure, havent descobert a les golfes de la masia vells exemplars d’obres de Josep Maria Folch i Torres, l’estil del qual ben aviat intentà d’imitar.

La formació de Miquel Lladó es redueix als estudis primaris realitzats a les escoles de les poblacions on residí al llarg del periple que realitzà la seva família, i que finalitzà quan l’any 1931 retorna definitivament a Castelldans. L’autor es dedicarà a ajudar el seu pare en les feines del camp al temps que esdevé lector de tot allò que cau a les seves mans, tutelat pel rector de la parròquia del poble, mossèn Modest Camí, home culte i humanista que havia participat a la revista Vida Lleidatana i que veurà en el jove Lladó un esperit curiós i un fort interès per saber i discutir sobre literatura i filosofia. En aquesta època Lladó comença a escriure amb continuïtat contes i poemes que sotmet a la crítica de mossèn Camí, alguns dels quals farà constar en els primers llibres que publicà.

Esclatada la Guerra Civil, Lladó és reclutat a finals de l’any 1937, tot i ser de la lleva del 40. Mobilitzat al front del Segre, trobarà refugi en la lectura i, fins i tot, aprendrà francès gràcies a una vella gramàtica trobada entre les runes d’un convent. Amb la derrota, és reclòs durant sis mesos al «castell» de Lleida i posteriorment obligat a realitzar el servei militar. A la tornada a Castelldans l’espera un present desolador: el poble ha estat arrasat per la batalla i els bombardejos. La fam i el dol són constants. Coneix la mort de familiars, amics i coneguts, entre ells mossèn Camí.

L’experiència de la guerra i les seves conseqüències directes marquen profundament Lladó, de manera que un dels components axials de la seva obra serà la identificació del poeta amb la naturalesa, de vegades gairebé en una comunió mística, en oposició a l’home social, que es correspon amb la destrucció, el mal i el dolor.

Primeres publicacions

La primavera de l’any 1943 Lladó publica per primer cop un poema a la premsa (El hombre), al diari La Mañana, fundat l’any 1938 com a diari oficial de FET-JONS a Lleida. Al primer poema seguirà la publicació freqüent de textos de caire ben divers: «La lógica del arte» (estètica), «En el mercado de Lérida» (costumisme), «La lectura» (dissertació literària) i d’altres. La col·laboració cada cop més sovintejada amb La Mañana fa que Lladó estableixi amistat amb el jove director del diari, Emilio Romero, que promocionarà Lladó fins al punt d’oferir-li el carnet de periodista, proposta que Lladó refusà. La col·laboració amb La Mañana serveix a Lladó per publicar algunes de les proses poètiques que, un cop reunides, acabaran per configurar el primer llibre publicat l’any 1947 amb el títol de Yo y mi perro.

La publicació de Yo y mi perro significà el vist-i-plau públic a Lladó. La possibilitat d’endegar una carrera literària a la Lleida dels anys 40 passava necessàriament per agradar al sector de la societat representatiu dels vencedors de la contesa bèl·lica, que maldaven per captar joves talents que representessin la nova Espanya, com la generació de la victòria i dels valors oficials. Lladó, que conta 28 anys, viu l’escriptura apassionadament. La possibilitat de fer pública la seva obra, venint d’uns orígens humils i sense formació acadèmica, esdevé una fita molt engrescadora i, malgrat que ni per classe social, ni per llengua, ni per capteniment individual és afí al règim ni als seus instruments, aviat es troba immers en les dinàmiques de la incipient vida cultural leridanista. Així, apareixen bonhomioses crítiques a Yo y mi perro, i Lladó protagonitza entrevistes (La Mañana, 6/7/1947) i lectures poètiques juntament amb altres poetes locals com José María Portugués (cap provincial de les joventuts falangistes a Lleida) i es converteix, en definitiva, en un prometedor escriptor autor d’un treball de: «mucho interès para nuestra literatura provinciana, por su sabor localista.» («¡Apóstoles!» setembre 1947).

Aprofitant la bona recepció atorgada pels estaments oficials al primer llibre, Lladó, que ja és col·laborador permanent de La Mañana, publica cada cop més sovint articles de crítica literària. Entre ells cal destacar l’article «Un gran poeta leridano» (La Mañana, 18-11-1950) que és una de les primeres reivindicacions públiques de l’obra de Màrius Torres. La publicació d’aquest article suscità recels envers Lladó, que augmentaren amb la publicació del poemari en català Els anys, els dies i les hores, l’any 1952. Aquesta obra recollia alguns dels primers poemes d’un Lladó adolescent —datats el 1935— i aconseguí ser finalista del premi Óssa Menor, que en aquella edició guanyà Blai Bonet. El llibre fou il·lustrat amb gravats de l’artista Ernest Ibáñez, encetant una col·laboració que continuaria amb la il·lustració d’altres obres de l’escriptor. Tanmateix, la recepció lleidatana del llibre fou discreta i les referències que se’n feren incidien en una lectura localista i folklòrica de l’obra. Una repercussió més àmplia passava pel suport de les institucions i, per tant, per l’ús de la llengua castellana, recurs que Lladó arriba a dominar fins al punt que, després de la publicació de Hacia la vida, l’any 1953, Agelet i Garriga dirà: «El vostre llibre és el millor que s’hagi mai escrit a casa nostra en la llengua de Juan Ruiz» (Carta d’Agelet i Garriga a Lladó de **-**-1953, dins el «Pròleg» a El amigo del sol, Lleida, La Editora Leridana, 1953).

L’any 1953 és l’any de la consagració definitiva de Lladó com a poeta local. En primer lloc, perquè publica dues obres, Hacia la vida i El amigo del sol. En segon lloc, perquè participa d’un protagonisme remarcable en la vida cultural lleidatana: recitals de poesia al Círculo de Bellas Artes, a Radio Lérida, a l'Instituto de Estudios Ilerdenses i col·laboracions en les revistes Ciudad i, en menor mesura, Labor.

Lladó compta amb el suport de personatges clau del leridanismo, que el promouen com un actiu valuós fins al punt que les seves obres són ressenyades a la revista Destino, i és freqüent la seva participació en revistes literàries, com l’alacantina Tabarca creada pel seu amic Emilio Romero.

Amistat amb Pedrolo i viratge lingüístic

L’any 1953, però, va ser també un any decisiu per Lladó, donat que seria l’any de presa de consciència lingüística catalana. Un factor determinant d’aquest canvi fou l’amistat que establí amb l’escriptor targarí Manuel de Pedrolo, qui ja, en la seva primera carta (30-5-1953; dins Rèquiem per un amic, Andorra, Valls d’Andorra, 1995, p. 13), li assenyala:

He rebut la teva lletra i també la revista Ciudad que em vas enviar. M’ha semblat una cosa llastimosa (la revista)... Hi ha una tasca a fer, i és incorporar al camp de les lletres catalanes —i només catalanes— tots aquells que prometen. [...] Els que valen alguna cosa és una pena que mal usin de llurs dons practicant un bilingüisme que no pot menar-los enlloc

De fet, Lladó escriu ininterrompudament en català des dels seus inicis, acumulant manuscrits que les condicions polítiques impedeixen que siguin publicats (L’home del bosc, prologat per Agelet i Garriga, va ser escrit el 1953 i publicat el 1981). El seu interès pels autors de la literatura catalana es mostra en la publicació d’articles a La Mañana sobre Carles Riba, Agelet i Garriga o el mateix Pedrolo que no són vistos amb gaires bons ulls, com va explicar ell mateix a Pedrolo (carta d'1-4-1953; dins Rèquiem per un amic, p. 29):

Jo tenia intenció de parlar de tu i a fons a La Mañana, però està passant el següent: han canviat el director i el nou director em sembla poc inclinat a les coses de l’esperit, i més encara si l’esperit és català. Fa més d’una mesada que té un assaig meu sobre en Carles Riba, breu, però fonamental, i fa més d’una mesada que em promet que sortirà la setmana vinent. Que jo sàpiga, encara no ha sortit.

La intensa correspondència amb Manuel de Pedrolo evidencia la incomoditat d’un Lladó que és cada cop més conscient dels obstacles que s’imposa a tot allò que tingui a veure amb la cultura catalana. Fins al moment, les temptatives de Lladó havien estat tolerades com un exercici de folklorisme vernacle, però a mesura que reivindica la connexió d’allò que escriu i llegeix amb una tradició literària formal que supera els límits provincials, augmenten les dificultats per tirar endavant iniciatives com una frustrada antologia de poetes lleidatans que hauria d’incloure Màrius Torres, Agelet i Garriga, Manuel de Pedrolo i el mateix Lladó, o la creació d’un setmanari literari català —Isard—, a l’empara de Labor, que no veurà la llum.

El canvi de rumb emprès per Lladó té com a conseqüència la reacció de les mateixes institucions que el promogueren en els seus inicis. El poeta n’és ben conscient, d’això, i escriu a Pedrolo (11-5-1953; dins Rèquiem per un amic, p. 42):

Es veu que a Lleida s’han cansat o alarmat davant dels meus èxits poètics i estan preparant una campanya d’agressivitat crítica. El lleó que faran moure mans ocultes serà el mateix senyor que féu a Ciudad la crítica del teu llibre Ésser en el món, un tal Viladot, l’apotecari d’Agramunt. En el fons, em fan un favor. Però són de compadir. L’enveja és una malaltia maligna.

Les previsions de Lladó no tardaren a acomplir-se i Ciudad, en el número 6, de 1953, publicava una terrible crítica a Hacia la vida, signada per qui, paradoxalment, hauria de ser gran amic de Lladó en el futur, Guillem Viladot. Poc després, al suplement Tururut (11-4-1953), trobem signat per un tal Thaulys: «El libro del culto payés no es ninguna obra del otro jueves ni del otro domingo, pues más bien parece una cosa de cada dia».

Ateses aquestes circumstàncies, Lladó pren una decisió que comunica al seu amic Pedrolo (carta de 8-2-1954; dins Rèquiem per un amic, p. 56) i que, amb algunes excepcions, acomplirà: «Jo hauria d’escriure en català. Jo no hauria d’escriure ni una sola lletra en castellà. Ho sé perfectament. I espero l’emancipació total (un parell d’anys i sort) per a realitzar el que tu m’insinues».

El llarg silenci

L’any 1955 és un any difícil per Lladó. Per una banda ha viscut una etapa de reconeixement i consolidació. Però per una altra no n’està satisfet, atès que no es reconeix amb les institucions, llengua i personatges del moviment leridanista amb que ha treballat, fruit de l’afany per iniciar una carrera com a escriptor. A aquesta contradicció interna s’hi afegeix la impossibilitat que els seus textos arribin amb èxit més enllà de Lleida. Pedrolo, que des de Barcelona intenta promocionar l’obra de Lladó li escriu (18-1-1955; dins Rèquiem per un amic, p. 66):

No he tingut encara temps, darrerament, de veure el distribuïdor dels teus llibres, [...] però un dia d’aquests passaré pel seu local per donar-li compte del teu desig. Suposo que encara els deu tenir en les mateixes caixes que els vas enviar. Jo no els he vist per cap llibreria.

Les coneixences que ha anat fent Lladó (Carles Riba, Agelet i Garriga, Bofill i Ferro, Joan Triadú, Albert Manent i Marià Manent...), sumades a la relació amb Pedrolo i amb les persones que, a redós de la revista Labor, provaven de salvar la catalanitat de la vida cultural lleidatana l’han refermat en la consciència lingüística i de país i, en conseqüència, allunyat del leridanismo dominant fins al moment a la capital del Segre. La determinació d’escriure exclusivament en català implica la pèrdua dels minsos guanys econòmics derivats de l’activitat literària. La col·laboració amb La Mañana es va fonent. No sovinteja recitals ni actes públics com solia.

Lladó es dedica a diversos negocis agropecuaris, alguns d’ells, fracassats, fins que aconsegueix una feina com a administrador d’una potent casa de Castelldans (Cal Xammar). Aquesta decisió hauria de permetre Lladó refer-se econòmicament i proporcionar-li el mitjà per publicar les seves obres sense pressions ni censures —més enllà de les existents. Però, en realitat, la feina l’absorbeix totalment fins al punt de deixar d’escriure. A més, li toca viure la tragèdia de perdre el seu petit fill de tres anys d’edat en un fatal accident a la finca que administra. Aquest fet el colpeix terriblement. El petit Miquel és el segon fill que perd, després de la mort d’una filla —Maria— l’any 1946. Pocs mesos després mor el seu pare, referent que admira i amb qui s’identifica. Lladó, enfonsat econòmicament, incomprès literàriament, colpit personalment, inicia un període de silenci. Malgrat que continua escrivint, no tornarà a preocupar-se per publicar ni moure’s en els cercles literaris fins a finals dels anys 60.

Etapa andorrana

Després d’anys de dol i silenci, Lladó reapareix el 1968 gràcies a l’antologia Lleida, vuit poetes. Ja no resideix a Castelldans sinó a Andorra la Vella, on, atret pel seu germà Ramon, es guanya la vida com a pintor. Al llarg de més de dotze anys de silenci Lladó ha acumulat gran nombre d’obres de tot tipus (poesia, narrativa, teatre), però han restat inèdites degut al desencant del seu autor amb el món literari, que considera verinós i polititzat, dominat per intrigues i amistances interessades. Tanmateix, des d’Andorra, on viu la llibertat trobada a faltar en altres ocasions i una certa satisfacció estoica, reprèn la comunicació del seu treball.

Des del 1967 escriu al diari Poble Andorrà (únic en català fins l’aparició de l’Avui), del qual serà redactor. L’any 1971 publica Els camins de la por, obra amb què havia sigut finalista del premi Víctor Català de narrativa. Seguidament publica el poemari La línia d’Apol·lo (1976) i la continuació d’Els camins de la por, titulada Els dies sense demà (1977). Des del seu refugi d’Andorra es proposa la publicació de la vasta obra inèdita, acumulada al llarg dels anys. Els temps han canviat i semblen proclius al treball editorial en català, però molts dels contactes establerts a Barcelona ja no hi són o s’han esvaït (com la seva amistat amb Pedrolo). Una altra generació d’escriptors més joves és la protagonista del que es fa al món de les lletres i Lladó pren la decisió de donar ell mateix sortida a la seva obra creant l’Editorial Valls d'Andorra.

L’editorial es crea paral·lelament al llançament de la revista Valls d’Andorra, el maig de 1979. Aquesta revista, que superarà els noranta exemplars i es mantindrà al mercat per espai de deu anys, comença aglutinant col·laboradors de la talla de Josep Lladonosa, Lluís Maria Xirinacs, Joan Brossa, Albert Manent, Joan Triadú, Francesc Pané o Josep Maria Espinàs. La revista es nodreix de la publicitat, subscripcions i les aportacions d’alguns prohoms andorrans entre els que es conten Antoni Pintat o Bartomeu Rebés.

La primera publicació de l’editorial Valls d’Andorra serà el poemari Terres Altes. Guia poètica d’Andorra (1979) amb el qual Lladó obtingué el premi de poesia catalana Ciutat de Lleida, l’any 1973. Lladó esmerça recursos de tot tipus amb la publicació d’un llibre que no només té valor literari per la seva poesia «nítida i de clara lluminositat» com diu Antoni Morell al prefaci, sinó també com a valor bibliòfil, incloent-hi gravats de l’artista andorrà Sergi Mas.

Darrers anys

Durant gairebé vint anys —fins el seu decés—, Lladó es dedicarà a la publicació de les nombroses obres inèdites escrites al llarg dels darrers quaranta anys. El mecenatge aconseguit a Andorra, i els ingressos que rep degut a la publicitat i subscripcions de la revista Valls d’Andorra, així com de la seva col·laboració en premsa als diaris Segre, Diari d’Andorra o Avui, permeten Lladó de dedicar-se exclusivament a l’escriptura. Tanmateix, la divulgació de la seva obra, que va publicant any rere any, és molt limitada i resta gairebé desconeguda fora de l’àmbit andorrà, exceptuant L’home del bosc, que publica el 1982 a les edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

En l’etapa final de la seva vida, un moment de reconeixement per molts intel·lectuals que com ell visqueren els foscos dies de la dictadura, Lladó constata que massa sovint no hi és comptat, o bé se’l compta com un personatge complex, ambigu, nòmada, polièdric... Probablement també s’hi afegeix el recel envers els anys en què tingué relació amb personalitats clarament identificades amb els estaments opressors a Lleida. La misantropia que protagonitzà la seva vida, el desconeixement de la major part de la seva obra, la recerca d’una irrenunciable llibertat personal col·laboraren a l’oblit de Lladó en els darrers anys. Com diu Vallverdú a Indíbil i la boira (Barcelona, Destino, 1983, p. 212), Lladó

és un home desaprofitat des d’una òptica social i utilitària, però tal volta la llibertat personal de què gaudeix, quasi insultant, en fa un home feliç. En tot cas, un llibre de proses poètiques seu, L’home del bosc, explica, tal vegada més bé que no cap altre, la seva trajectòria interior, feta d’un cert panteisme i d’una insatisfacció i refús de moltes situacions que els altres mortals donen per equilibrades.

No obstant això, l’any 1995 Lladó aconsegueix guanyar el premi Les Talúries, en la modalitat de poesia per l’obra L’home i el paisatge, un cant a la solitud del poeta, que reflecteix la sensació de Lladó al final de la seva vida. El protagonista dels poemes és el paisatge de Castelldans i de les seves Garrigues nadiues, terres eixutes, lunars i feréstegues. Com diui Josep Borrell al pròleg (p. 10): «El solitari, una definició de poeta, i la Natura com a intèrpret i extensió del propi jo del poeta, són els dos eixos bàsics del llibre».

Miquel Lladó es dedicà a la tasca ingent d’organització, edició i publicació de les obres inèdites fins a la seva mort, el 16 d’agost de 1999. Malgrat això, el llegat de Lladó resta doblement desconegut. Per una banda, per la poca divulgació, deguda a raons diverses, de tot allò que aconseguí publicar, especialment en la seva etapa andorrana. Per una altra, perquè la seva producció fou prou extensa com perquè hores d’ara encara es contin més d’una vintena de manuscrits i mecanoscrits de caràcter inèdit, a més d’una nodrida i molt valuosa correspondència amb les principals figures de la vida cultural i literària catalana de mitjans del segle XX.

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal