Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Entitats > Grups i associacions culturals

 

Gralla i la dalla, La

 



 

La Gralla i la Dalla és una iniciativa nascuda a redós de la Universitat de Lleida, a finals de 1974, amb l’objectiu de trencar el motlle de la tradició literària i poètica de Ponent, per permetre-hi l’entrada de noves fórmules que havien de portar experimentació, provocació i modernització, tant en l’àmbit poètic com en el social. L’actuació del grup tingué una projecció limitada i una continuïtat irregular fins al 1979. Tanmateix, la proposta es filtrà ben endins, impregnant tot un sector del jovent intel•lectual, que ja no concebé la poesia si no era des dels supòsits de renovació del contingut i de les formes que proposava La Gralla i la Dalla.

 





 


Leridanismo

Des de la dècada dels 50, però sobretot en els anys del tardofranquisme, havia cristal•litzat a Ponent una fórmula molt específica de provincianisme, el que hom coneix com a leridanismo: una peculiar consciència d’orgull i voluntat d’afirmació del pintoresc i el folklòric, elevat a categoria identificadora de les terres de Lleida, que així mateix reivindicaven el seu vincle indissoluble amb l’estat i el règim (Vilà 2015). El discurs i els productes del leridanismo havien impermeabilitzat l’atmosfera cultural lleidatana a tota veu i forma no homologada en la quinta essència del conservadorisme ideològic, d’estirp franquista. Per això, en la desclosa dels 70, quan s’entreveu la fi de la dictadura i fa els primers passos la transició a la democràcia, moltes de les opcions de renovació cultural conflueixen en un progressisme vast i proteic, tan fecund com dissolvent: estètica hippy i sagrada consigna de llibertat en tots els àmbits: l’individual, el col•lectiu, l’artístic. Els referents van convergint en un espai ampli d’experimentació i reivindicació: la generació beat i l’afany constant de provocació; el programa de ruptura de l’avantguardisme; la poètica de Joan Salvat-Papasseit: crit de revolta i lírica de l’eròtic; Joan Brossa i la revolució del llenguatge: poesia visual, poema-objecte, materialitat del mot que permet la descomposició i recomposició dels signes.

En aquest mar remogut, Josep Borrell i ingressen a la universitat de Lleida per cursar-hi la carrera de Filosofia i Lletres. Arriben a les aules amb una empremta que els identifica i orienta el seu rumb. Ambdós havien rebut, el darrer curs de batxillerat, el mestratge directe de Jordi Pàmias, professor i poeta, que havia articulat, en la seva obra de creació, una delicada lírica del quotidià: els escenaris del record es poblaven d’objectes i la paraula els salvava de la crema del temps, sobretot perquè, de tan humils, esdevenien recognoscibles, intemporals.


Edat llunyana

amb cobrellit de seda,

penombra màgica...

Si obríssim els balcons,

floririen geranis.


Encara pengen,

cortines de vellut,

amb plecs molt savis.

Cairons blancs i vermells,

lluïssor de la mangra...


Reconeixíem tots,

amb els ulls humits,

coses perdudes.

(«Retorn a casa», de Jordi Pàmias, Flauta del sol, Barcelona, Proa, 1979). Hom reconeix, en una de les vetes que travessen la poesia de Josep Borrell, aquesta inspiració primera.

Referències

Vilà 2015: Montserrat Vilà, Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols (1984), Directori Literari de Ponent

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal