Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Publicacions periòdiques > Artístiques i literàries

 

Estrof, L' (Lleida, 1979-1985)

 



 

L’estrof fou una revista de poesia editada a Lleida, entre 1979 i 1985, i coordinada pels membres del grup La Gralla i la Dalla que, consecutivament, un cada any, n’assumien la direcció. Com a publicació literària, conjugà crítica i creació, amb la voluntat, en primer lloc, d’oferir nous referents i propostes literàries per als escriptors de Ponent i, segonament, de ser altaveu dels poetes joves que modulaven el seu missatge lluny de les fórmules encarcarades del tradicionalisme floralesc. Bo i essent el darrer projecte de La Gralla, cal contemplar-lo com a producte autònom que, malgrat la seva existència breu, fou celebrat per la seva factura, acurada en la forma i renovadora en el plantejament.

 





 


Les seccions

Al mateix temps dins de la vida del grup ens adonàvem que mancava a les nostres terres de Ponent unes infraestructures, i ja aleshores ens proposàrem abandonar el primitivisme –i iniciar una nova fase- amb la creació de la nostra «au Fènix» (Esteve Mestre, «Reflexions d’un poeta de les terres de Ponent», L’estrof 7, tardor-hivern 1982, p. 92)


Esgotada l’opció de l’actuació directa, el grup de poetes aplegats entorn de La Gralla i la Dalla (Vilà 2016), centrà esforços, a partir de l’any 1979, en la confecció d’una poètica pròpia; és a dir: teoria, pràctica i crítica de la creació lírica. Les seccions de la revista obeeixen, mutatis mutandis, a aquesta tripartició de tasques (manifest, lectura, escriptura-poesia). El manifest del primer número, signat per Josep Borrell, que n’és el director —cadascun dels membres del grup assumirà el càrrec en un número diferent—, enfila amb claredat meridiana el supòsit essencial sobre el qual es fonamentarà la contribució de la revista: el vincle poesia-crítica, no pas per recloure aquella en el clos elitista en què habitualment es mou, sinó per restituir-li el valor de referent col·lectiu que li és propi. I la crítica és entesa com un exercici de revisió permanent: «capacitat de fer reversibles tots els processos intel·lectuals» i, doncs, de «qüestionar [...] els codis, els signes i els canals per on s’han filtrat les cultures» (p. 9), únic camí perquè els referents esdevinguin operatius, vigents, significatius.

I, tot seguit, hom en mostra un exemple; l’apartat de «Lectura» s’obre amb un estudi: el Nabí de Josep Carner, interpretat en termes de psicologia freudiana: la idea de Déu com a transsumpte del Super-jo —consciència sobre la consciència, gelosies del pare, perdó i redempció des d’una òptica com a mínim heterodoxa. La secció també contempla la revisió de la història cultural recent (vegeu la particular interpretació de Francesc Pané de la trajectòria de la revista Mensaje, editada per l’Instituto de estudios Ilerdenses, p. 39-45), i la proposta de referents que actualitzin l’horitzó creatiu de Lleida. Així es desprèn dels articles sobre la «generació beat» d’Esteve Mestre (p. 47-53) o sobre poesia visual i art concret de Pep Segon i Bernadó (p. 27-31). En la secció «Escriptura», la praxi poètica confirma la funcionalitat d’aquests models.

Poètica de la provocació

Tot plegat perfila una poètica de la provocació, del quotidià, del lúdic, que és la que havia articulat les propostes del grup La Gralla i la Dalla i la que bastirà l’edifici poètic personal que Borrell comença a construir amb Un adulat desig. El llibre és publicat l’any 1986, però conté bona part de poemes escrits amb anterioritat, a l’inici de la dècada. Hi destaca, en primer terme, una reflexió sobre el l’acte creador, que conjura el temps, i retorna el poeta al moll de l’os de la vida concreta («En present», d’Un adulat desig, p. 33-34):


[...] I aquest antic misteri:

recomencem a viure quan ja hem viscut

i a endevinar el nus del Laberint

per on s’amaguen, insolents, el desig,

l’odi i l’amor i tanta saviesa,

quan el futur és tan imperceptible

i el món tan bàsic i tan elemental!


La reflexió sobre el llenguatge poètic completa el programa que esbossa el primer número de la revista L’estrof. L’assaig de Borrell sobre el primitivisme poètic de Toni Castellsaguer (p. 34) té força d’autoprospecció literària:

El poeta, de fet, en el poema [...] cerca d'autoafirmar-se en el jo que necessita un espai vital per habitar la realitat. En conseqüéncia, el poeta terca d'encastar-se a la seva pròpia veu, irrepetible, i d'esdevenir-hi l'únic protagonista que es re-crea a si mateix en una altra realitat que ja és Idea de la realitat.

I, si alguna cosa és el primitivisme poètic, apunta cap a una mirada retrospectiva sobre els objectes i les coses que, en ser nomenats, enceten un joc de transparències i correspondències amb els mots, que és la raó de ser de tot acte poètic (p. 35). Aquesta recurrent, obsessiva preocupació pel llenguatge i el seu valor comunicatiu, revelador o màscara de la realitat, travessa de cap a cap la primera obra poètica de Borrell (Un adulat desig, p. 83):

Si de la boca em cau una sàvia figura

que em llevi dels ulls la tremolor de la mirada,

despullarem l’embruix del pensament i les coses.

Jo m’acontentaré a ser la imatge del vers

lliure de furgar els vincles entre els mots i tot altre.

i n’és inspiració primera, fonamental (ibid., p. 23):

Quin adulat desig de retenir

a la conca del mot la coentor

del misteri de la roda dels dies

et ferma el pols per escriure els teus versos?

És el desig que «monta e cresce», adulat pel Poeta, com diu un dels lemes que encapçala Un adulat desig de Josep Borrell, extret del sonet LVII de Petrarca (In vita de madonna Laura); desig de retenir l’instant i apressar-lo en els mots per fer-ne arquitectura coherent, intel·ligible: consciència de ser i conèixer, que fa del poema llarga i tortuosa paràfrasi de la vida, de «l’home-en-la-quotidianitat», per utilitzar la mateixa expressió de Borrell al prefaci d’Un adulat desig (p. 21).

Que L’estrof representa la fi de La Gralla i la Dalla com a projecte d’actuació directa en la societat ho hem dit en aquestes ratlles. Ara, que els seus plantejaments reviuen, com l’au Fènix de les pròpies cendres, resulta evident si hom s’acosta al discurs subtilment, fermament, articulat que ofereix el primer número de la revista i, sobretot, a la poesia de Josep Borrell. Però aquesta és matèria d’un altre estudi.

Referències

Vilà 2016: Montserrat Vilà, La Gralla i la Dalla, Directori Literari de Ponent

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal