Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Llibres > Antologies, obres crítiques i historiogràfiques rellevants

 

Escriptors contemporanis de Ponent (1984)

 



 

Escriptors contemporanis de Ponent, publicat a Lleida el 1984 com a número 4 dels Quaderns de divulgació ciutadana «La banqueta», se situa com una baula de la cadena de síntesis històriques i d’antologies que, des de la dècada dels 20, havien assajat d’ordenar la represa literària en terres lleidatanes.

 



 


Presentació

La proposta interpretativa de Josep Borrell defuig fórmules magistrals i opta per criteris d’ordenació alhora convencionals i flexibles. El discurs que en resulta acaba, així, articulat damunt d’un doble eix: els blocs generacionals que acullen, en cada cas, una nòmina prou extensa d’autors; i la personalitat específica de cadascun d’ells, que Borrell atén amb precisió. I és que, de l’obra, se’n desprèn una doble veu, harmònica en el seu conjunt: la de l’historiador, que agrupa i traça línies mestres per a la interpretació dels grups i períodes; la de l’antòleg, que, coneixedor de l’obra de cada escriptor, tria les peces que més representen el quefer de cadascun. D’altra banda, Escriptors contemporanis de Ponent pren alè de l’esperit que inspira el seu autor i que sobresurt, especialment, en les línies de l’epíleg: voluntat de consignar l’embranzida d’una represa que, havent començat amb deler de recuperar un món que periclitava, ara ja és camí de futur i s’integra en els corrents literaris universals.

Objectiu, precedents

Borrell presenta, amb Escriptors contemporanis de Ponent, una obra de divulgació sobre la literatura catalana a Lleida, des de la renaixença fins als anys 80 del segle XX, que pretén donar a conèixer i consolidar uns valors propis, locals, alhora que assaja de fixar llur contribució al corrent literari general català. En major o menor mesura, la intenció de Borrell s’ajusta a la dels seus precedents més immediats. En l’horitzó s’endevina el guiatge de les síntesis històriques de Bonaventura Pelegrí i de Ramon Xuriguera; tanmateix, hom té la impressió que el model més decisiu és el de les antologies recents: Lleida, vuit poetes, de Josep Vallverdú, de 1968, i Escriptors lleidatans contemporanis. Primera antologia (Mataró, Robrenyo, 1979), inspirada per Joan Barceló, de 1979. No és pas que bandegi el panorama històric, ni la síntesi de factors en què es gesta el fet literari. Molt altrament, cada capítol del llibre és precedit d’unes notes aclaridores que esbossen aquest marc en la triple dimensió europea, catalana i lleidatana. Ara bé, l’objectiu primordial és preparar, amb aquestes notes, el terreny en què s’han de presentar els autèntics protagonistes de cada capítol: els autors i els seus textos: «La literatura són textos», diu el mateix Borrell en la presentació del llibre (p. 8).

Estructura, organització del material

La intenció divulgativa que domina l’obra vertebra, a parer nostre, una estructura del discurs que pretén, per damunt de tot, ser clarificadora: la periodització històrica i la classificació en gèneres apunten a la intel·ligibilitat. Així, el material és distribuït en quatre capítols: «Renaixença», «Noucentisme», «Literatura de postguerra» i «Generació dels 70». En cadascun d’ells, se segueix la tripartició clàssica de gèneres: poesia, narrativa, teatre.

L’espina dorsal del plantejament de Borrell es mostra diàfana des de la primera pàgina: l’autor considera la contemporaneïtat com aquella línia que es perllonga des de la renaixença fins a les darreries del mil nou-cents, mantenint ara i adés l’esperit de recuperació dels signes d’identitat cultural, amb voluntat de creació artística (p. 7-8).

El plantejament, doncs, d’Escriptors contemporanis de Ponent, lluny de formular hipòtesis agosarades, vol oferir unes pautes d’interpretació de la literatura lleidatana recent, que permeti traçar línies mestres d’actuació i de producció. Així, el fet històric, quan és atès en la portada de cada nou capítol, és presentat succintament, però en múltiples vessants: polític, social, cultural. L’ordenació del material literari s’efectua, com hem dit, segons la classificació de gèneres tradicionals i atenent una nòmina d’autors coneguts i/o representatius.

Els focus d’atenció: el discurs

L’important, tanmateix, és on se centra el focus d’atenció del discurs. D’entrada, es pot dir que la dialèctica autor/públic, individu/col·lectivitat, que vertebrava el plantejament de Vallverdú 1968 hi és present, però en termes diferents del d’aquella proposta. Allà servia per articular les poètiques dels autors; aquí, l’evolució o la situació d’un gènere en un període concret, la resposta d’un autor a aquest marc dialèctic. Així, Borrell posa l’accent en la mancança o en la proliferació de plataformes de llançament per als escriptors en cada època del seu recorregut; s’esforça a concretar les expectatives del públic segons les coordenades polítiques i culturals de cada moment. És a dir, la visió eminentment estètica que traspua del pròleg i de les presentacions de l’antologia del 68 es torna discurs sobre fets empírics que presenten l’obra literària com la resultant d’una ajustada interacció de forces múltiples.

D’aquí l’interès a situar, en el marc d’aquest assaig, noms que no han estat o no són prou coneguts del gran públic (Joan Duch i Arqués, Teresa Roses), d’altres que no són exclusivament de dedicació literària (narradors «de més a més», p. 113 i ss.): tots ells il·lustren un estat de la cultura i de la producció literària en una franja històrica específica. En aquesta mateixa línia s’ha d’interpretar l’interès de l’autor a consignar el paper decisiu que premis, revistes, agrupacions i institucions prenen en la vida literària, esdevenint alhora estímul i gresol del moviment que entorn d’ells es gesta. Les síntesis que, en els anys 30, s’havien publicat sobre literatura lleidatana, reservaven per a aquest punt un apartat final que reduïa el fenomen a qüestió anecdòtica, llevant-li la categoria fonamental que pren en el discurs de Borrell. En efecte, del discurs de l’autor es desprèn que la projecció social, institucional i mediàtica del fet literari condiciona la producció de cada època, de molts autors.

Un altre aspecte digne de consideració és el referit a la jerarquia de gèneres: sembla clar que l’hegemonia del poètic hi és indiscutible. Borrell consolida, doncs, una tradició que, des de l’esbós primerenc La Renaixença lleidatana de Felip Solé i Olivé, contemplava la renaixença lleidatana en clau lírica. Només molt tardanament i, amb els entrebancs propis d’una tradició mancada de continuïtat, fan les seves passes el gènere narratiu i el teatral. Tanmateix, aquesta perspectiva general no és pas obstacle a l’hora de consignar els noms que destaquen per llur aportació singular i específica fora de l’àmbit poètic: des de Joan Santamaria fins a Jesús Moncada, passant per Alexandre Plana i Manuel de Pedrolo, entre d’altres.

En fi, allò de més substanciós que aporta la visió de Borrell, a parer nostre, és l’habilitat d’aïllar, en un context d’intercanvi literari i cultural amb el corrent català i europeu de cada període, l’accent propi que pren la contribució dels escriptors de Ponent. Cadascun d’ells traça, a la seva manera, un exercici d’aclimatació de les tendències i orientacions generals a un àmbit més proper i familiar. Així es va teixint, lentament però segura, la trajectòria d’una tradició que a finals del segle XX ja compta amb referents il·lustres, tant dins com fora de l’àmbit de Ponent: és el recorregut d’una tradició que es va perfilant a si mateixa amb mestratges reconeguts com els de Josep Vallverdú (p. 183 i ss.) i Jordi Pàmias (p. 162-163), amb transgressions com la de l’obra en tants aspectes original de Guillem Viladot (p. 180 i ss.) i amb aportacions ex novo com la de la narrativa de Manuel de Pedrolo, construcció titànica d’un univers gairebé autosuficient (p. 172 i ss.); amb tòpics que, gairebé eixuts de vida i de sentit, reviscolen tot d’una. És així com el riu, el campanar i l’horta prenen nova dimensió en les poètiques d’Agelet i Garriga i de Màrius Torres, o els horitzons rurals adquireixen contorns de mite: la Riella de Viladot, la Mequinensa de Jesús Moncada o el Menàrguens de Barceló.

Conclusió: l’epíleg

Aquesta observació ens permet afirmar que el diàleg entre el local i l’universal és allò que xifra l’autèntica aportació de Ponent a la literatura catalana contemporània. Borrell hi reflexiona en l’epíleg de la seva obra i a nosaltres ens resta per assenyalar que aquesta simbiosi d’elements ja s’havia fet present, de manera tímida, en la síntesi de Xuriguera, L’aportació de l’occident català a la Renaixença de Catalunya; havia pres cos de manera decidida en l’antologia de Vallverdú. És en l’obra de Borrell que es revela fèrtil de sentits i de resultats: el valor de símbol i de mite que adquireixen paisatge i experiències personals fa de la literatura lleidatana no només apèndix, sinó artèria vital del cos en què s’integra: la literatura catalana contemporània.

Ressò de l’obra

L’aportació de Borrell als estudis sobre la literatura de la renaixença a Lleida no s’esgoten pas amb Escriptors contemporanis de Ponent. Certament, es tracta d’una peça fonamental, a la qual s’afegiran antologies i estudis sobre els poetes lleidatans (Borrell & Sistac 1984 i Borrell & Sanvicén 1998) i contribucions de síntesi, com la publicada el 2001 a la revista Urtx (Borrell 2001). Nogensmenys, que el valor de l’obra que ens ocupa és fundacional ho certifiquen els estudis recents sobre el tema, com el de Camps 2007a, que remet sovint al treball de Borrell, detectant, a més, allò que més amunt indicàvem: la voluntat de l’autor d’inserir-se en la cadena d’una tradició historiogràfica que contribueix, de manera decisiva, a la presa de consciència de la personalitat cultural i literària de Ponent. De Felip Solé i Olivé a Josep Borrell, la renaixença a Lleida esdevé un i altre cop objecte d’estudi perquè és pilar on es construeix una identitat col·lectiva.

Referències

Borrell & Sistac 1986: Josep Borrell i Figuera & Dolors Sistac, Tres poetes simbolistes. Josep Estadella, Jaume Agelet, Màrius Torres, Barcelona, Edicions del Mall, 1986

Borrell & Sanvicén 1998: Josep Borrell i Figuera & Paquita Sanvicén, La Renaixença a Lleida. Lluís Roca i Florejachs. Josep Pleyan de Porta, Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 1998

Borrell 2001: Josep Borrell i Figuera, «La cultura a les terres de Lleida de 1900 a 1936», Urtx, 14, 2001, p. 225-235

Camps 2007a: Josep Camps Arbós, «Construir i divulgar una tradició», Anuari Verdaguer, 15, 2007, p. 9-57

Solé i Olivé 1929: Felip Solé i Olivé, «La Renaixença lleidatana», Vida lleidatana 77-78, 1 setembre 1929, p. 341-346

Vallverdú 1968: Josep Vallverdú, «Pròleg», a Lleida, vuit poetes, Ariel, 1968

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal