Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Autors > Segles XX - XXI

 

Borrell, Josep

 



 

(Mollerussa, 1954). Josep Borrell ha estat un dels personatges clau en la història cultural de Lleida. El seu paper d’activista cultural durant la transcició democràtica, com a impulsor d’iniciatives com el grup La Gralla i la Dalla o la revista L’estrof, es pot comptar entre els més importants per a la modernització de la cultura de Ponent. Els assajos de caracterització de la literatura ponentina constitueixen un dels intents més notables de situar-la en el lloc que li correspon dins el cànon literari català. Alhora, la seva sòlida producció poètica l’ha col·locat entre les primeres plomes de la contemporaneïtat literària ponentina.

 





 


Presentació

Josep Borrell neix a Mollerussa l’any 1954. Es forma intel•lectualment al Seminari de Solsona i rep el mestratge del poeta Jordi Pàmias en el darrer curs de batxillerat. Comença la carrera de Filosofia i lletres a l'Estudi General de Lleida i l'acaba a la Universitat Autònoma de Barcelona, sota el mestratge del Dr. Joaquim Molas, principalment. En l’atmosfera reivindicativa de la transició, Borrell enceta, amb el company Francesc Pané, la seva activitat pública. A finals de 1974, tots dos funden La Gralla i la Dalla, un grup d’estudiants i poetes joves que es proposa la modernització de l’entorn social i cultural de Ponent, amb la poesia com a principal instrument de transformació. Durant la dècada dels 70, el projecte fa el seu curs, amb revolts i meandres —debat intern, desercions, refundació— fins a desembocar en la revista poètica L’estrof que recull el fonamental de la proposta del grup: revisió crítica de la tradició, compromís amb la quotidanitat i amb el llenguatge, al qual cal re-atribuir el valor sígnic, comunicatiu, de cada mot.

La revista L’estrof, dirigida per Borrell, té vida curta però glòria alta. Com a producte ben elaborat, rep el reconeixement dels cercles intel•lectuals d’arreu del país. Altrament, esdevé plataforma de reflexió on Borrell depura i referma la seva poètica, que prendrà volada definitiva (Un adulat desig, 1986) quan la revista tanqui les seves portes (el darrer número és de 1985). A partir d’aquest moment, la veu del poeta s’afinarà i el seu vol, com d’àguila experta, planarà, ales esteses i ull fit, sobre una presa tan cobejada com esmunyedissa: el desig en el temps.

La construcció d’aquesta veu personal coincidirà amb una altra projecció, aquesta força més institucional que la dels anys d’estudiant: la publicació d’antologies, edicions i estudis sobre la literatura de Ponent —i literatura catalana general— que esdevindran punt de referència per a la comprensió raonada i valorativa de l’evolució que han seguit la cultura, les lletres, i sobretot la poesia en terres de Lleida. Revolta, creació, crítica: tots són membres que s’ajusten amb perfecta soldadura a una sola columna vertebral, la poesia: autèntic motor d’impuls de l’activitat intel•lectual de Josep Borrell.

El poeta

La trajectòria poètica de Josep Borrell s’inicia amb Un adulat desig (Barcelona, Llibres del Mall, 1986; amb poemes datats a començament dels anys 80). Aquest primer poemari descobreix uns eixos temàtics, un to —que és mirada sobre les coses— i un cosmos poètic que es refermaran en les obres posteriors: la reflexió sobre la paraula i la creació, en estreta comunió amb una percepció del temps, fugaç, en ininterrompuda correntia de dies i d’hores, que difícilment s’aturen o s’atrapen. És més, se succeeixen en caòtica acumulació que només la creació poètica permet reordenar dotant-los de sentit, al fil del record i de la consciència. L’un i l’altra, però, es presenten deliberadament desproveïts de grandiloqüència metafísica. La vida quotidiana s’erigeix en columna vertebral d’una poesia que transita a peu de carrer, amb bagatge d’experiències personals i compartides (ibid., p. 35-36):


No irem per un ramal del temps

cap als secrets dels somnis màgics.

[...]

Reconduïts al temps del pis,

del treball i del plat a taula,

no irem per un ramal de res,

sinó, com tants, pel camí ral

amb marbres i somics; molts mots

d’elogi de ser tan normals

havent crestejat tantes comes

amb sol picant o cel absent,

al capdavall prop de les cinc de sempre

o de qualsevol dia i hora mansa.

I d’entre aquestes experiències, sobresurt la del desig del cos: l’amor i el sexe gustats al galop salvatge d’un temps que tot ho encalça (p. 43):

I ens cou el cos de l’amor

que tastem com una emprova,

a lloguer de tot i amb presses.

i aquest delit eròtic apressant l’instant en un parèntesi d’eternitat (p. 51):

Si em llevo dels dits la pell d’aquest vers,

em veuràs les mans petites i buides,

i entendràs que els mots són sovint la màscara

d’una obsessió: posseir-te a tu

i el temps, i ser sempre present i conclosos.

també se’ns fa present el paisatge que aferma el sentit de permanència del jo poètic (p. 71):

Però et colgaran de pedruscall

i de garric perquè ets garric

i pedruscall inalterable.


I, en aquest discurs que és cosmogonia, ressona la veu dels models: la de J. V. Foix, a l’encalç de l’U que ho comprèn Tot («Oh, si fos multiplicat / i jo l’U en cada cosa», p. 27); la de Gabriel Ferrater, en la lúcida consciència del pas del temps («Oh abaltiment del pols de les hores», p. 32); la de Joan Salvat-Papasseit, celebrant la festa dels cossos en esclat de goig («Capbussa’t, au! Gosa’m a mar!», p. 50; un referent, el de Papasseit, que transcendeix la seva obra poètica i s’infiltra en la seva activitat en el camp de la història i la crítica literària; l’antologia didàctica publicada); la de Joan Brossa, a prop de les coses i els objectes, tan concrets, definits («la tenalla d’oli, la cistella d’hores [...], entre els alls i les cebes», p. 70), que reneixen des del poema per als nostres ulls i el nostre tacte.

Els sentits en exasperada carrera per aprehendre moments i plaers són, com els mots, l’únic remei que salva el poeta del caos del Laberint i li permet de recompondre’l amb ordre i mesura humana, quotidiana, comprensible i, doncs, comunicable (p. 66):


Quan l’amor sobreïx pertot arreu,

quan l’amor dorm abans que tot fosquegi,

amides [...]

la densitat del bes, la pressió

del cos aplomat sobre mantes corbes,

el perímetre i el radi dels pits,

l’àrea del ventre, d’un obsessiu

triangle, o polièdric rombe o trau

segons la bellugor amb què s’arbora

el Laberint i el riu acanalats,

i, desesperat de volums i formes,

recompons, peça a peça, la figura

d’un fang moreníssim, i tendre i bíblic.

Amb un sentit de coherència admirable, aquesta visió de l’amor com a força reordenadora del món i les coses que ja despuntava en els primers versos publicats de Borrell, tanca un dels seus darrers llibres de poemes: «I si es distreu la vista / per la gruta dels pits, / per la llera del coll, / pel tossal del teu muscle, m’abraces fort pel cap, / mormoles com la mar / i em fas respirar el son / de l’origen del món» (La mitja vida, Lleida, Pagès Editors. 2012, p. 57).

En aquest primer poemari es farà explícit el valor primordial de la paraula poètica en la cosmovisió de l’autor, «verb que sóc al moll de la meva ànima» (p. 41). En les obres següents, el leit motiv del desig eròtic, indestriable de la reflexió sobre el pas del temps, anirà confegint un corpus líric d’extraordinària cohesió. En efecte, una mirada amb tel d’enyorança s’abat sobre el món que el jo poètic contempla («Si fóssim ignars», de Rambla de tardor. València, 3 i 4. 1991. p. 46):


¡Que fugaç passa el reialme del verd

i emmudeix el piular dels estornells,

la tarda de la rambla que ens passeja!

Però no és menys cert que aquesta delicada nostàlgia obre la porta a un espai moral de reflexió sobre la condició humana: dolorosa fugacitat d’anhels i de volers. I, si a Un adulat desig (cit., p. 37), Borrell escrivia:

El temps, no sé, o el repòs o el futur

que somiàvem d’elegir, poderosos,

ens han traït. La vida, d’esma, ens desa

en ventre prenys, i som ànsia per sempre.

ara, a Ombra de roure (Lleida, Pagès Editors. 2006, p. 68), diu:

Som el que volem ser, fills del desig,

cavalls alats de la volença,

tornassolats per la posta d’agost,

asseguts al pescant del carro lent del món

que ens encara a la imatge i a la consciència de la pròpia petitesa («Si fóssim ignars», cit., p. 46):

Retornem al present del sacseig

d’una branca del fràgil pollancre,

quan hem apamat la menudesa

de la vida, dels magres afectes.


Si fóssim de l’amor i el temps ignars,

flexibles com els joncs o ànimes vagues,

prenent, ulls clucs, el sol d’hivern, sense esma

de res, com el felí dalt de la teulada...

Com recordem, ara i ací, la poquesa que cantava exaltat Màrius Torres, abastant amb els mots i la mirada tot senyal escàpol de vida en els detalls més insignificants de la realitat que l’envoltava!

I, encara, en aquesta veta de poesia moral, el contrast entre ideal i realitat, que és tant com dir entre un passat de somnis que s’escolen pel desguàs del temps i un present que ens instal•la definitivament en una col•lectiva mediocritas, feta de resignada bonhomia. En aquest nou àmbit de quotidiana grisor, el jo poètic es retroba amb «tants», que avancen pel camí, proferint «molts mots / d’elogi de ser tan normals / havent crestejat tantes comes...» (Un adulat desig, cit., p. 35-36):


Llegies Pascal, jansenisme,

una mística geomètrica,

sense desigs ni passions,

al pic de la calor de l’estiu,

en la jovenesa granada

de les pulsions indomables

[...]

Després vares ser, mansament,

el que ella volia que fossis [...].

Un dia el xai sentimental,

i un altre l’adust constructor

de futurs segurs, copiosos,

tenaç, eficaç, sorprenent.


Ara ja ets quasi com tothom,

d’una selecta, secretíssima

i pascaliana intimitat.

(«Intimitat», d’Ombra de roure, cit., p. 7-8). No gens resignada, ans revoltada i punyent, incisiva i càustica, esdevé la veu que, encara polsant la corda moral, s’encara als vicis i manies que nien arreu en aquest temps nostre. Tir al blanc (Balaguer, Institut d’Estudis Ilerdencs. 1992.) és un exercici de punteria verbal i ètica que desemmascara impostures de tota mena: poètiques, polítiques, ideològiques, metafísiques. Fins i tot la que afecta la sòlida convicció que la superioritat de l’home en el regne dels vius li ve donada per la capacitat del llenguatge, amb el qual aprehèn les coses i, gràcies a l’operació d’anomenar-les, els dóna vida i sentit («Realisme», de Tir al blanc, p. 61):

Llunyera hi ha la perfecta estructura,

però el frau dels detalls, si t’aproximes

a les coses; quan veus els filaments

i no el vestit, els punts i no la recta

[...]

i ets temorós d’apropar-te excessiu

i contemplar que res no és convincent

sinó tan sols un tècnic teiximent

i el foll miratge en la pura distància,

la candorosa vista del llenguatge.

Quina metàfora que són les coses!


Ara bé, no creguéssim pas que la poesia de Borrell és, en tota la seva extensió, veu moral. Hi ha, tot al llarg de l’obra poètica, un relat amorós que es crea i recrea. Efectivament. Ja en Adulat desig, trobàvem una visió de l’experiència eròtico-amorosa com a àncora que estabilitza el poeta, perdut en una recerca frenètica de l’instant etern. Aquest és el sentit primer i essencial de l’aventura amorosa, tal com es desprèn del conjunt de l’obra poètica de Borrell: «M’encenies els ulls i el món era un instant; / allargaves els besos, per no perdre’n el gust» (Sine cupiditate, Lleida, Pagès Editors, 2002, p. 20).


El teu amor,

miserable eternitat,

té un futur considerable.

Saps repartir-lo

gradualment.

I ell, malgrat tot, t’ho aprecia,

perquè és frenètic,

dissipador i temerari.

Creu que en l’instant

hi ha el veritable prodigi.


Però el teu amor,

tan amansit,

té pietat

del qui viu cuita-corrents.

Se t’endureixen els pits,

els ulls et lluen

i et fas cobejosament

pantagruèlica...

(Molinet de vent, Lleida, Pagès Editors, 1996, p. 87). Aquesta figura femenina que s’endevina salvífica, quasi redemptora, dista molt de qualsevol procés d’idealització. Cal només recordar aquí els versos vibrants en què, enjogassat i llengut, el poeta sotmet a crítica ferotge el constructe literari de l’amor cortès (Tir al blanc, cit., p. 39):

Què tants merlets, reixets, portals blindats

per als amants de bona estofa!

[...]. L’amor cortès

però llibert, fluent d’un nus d’instints?

Quina ràbia incomplir forçosament

el palp del pit furtiu i a la serena!


Al primer toc l’amor és expansiva,

irreprimible, després tant se valen

reixats, merlets i xàfecs i gilosos!


Doncs bé, en la línia de quotidianització del fet amorós, no podríem passar per alt l’elevat nivell de sensorialitat que emana de la dona que canta el poeta: quasi record del sensual vitalisme de Vicent Andrés Estellés, amarat de «l’enyorança amarga de la terra» (La mitja vida, cit., p. 45):


Cau la tarda a les mans

i et poses la jaqueta

perquè és frescal el temps,

i l’emoció bruna,

i la conca dels pits

sembla la mitja lluna

d’entre les tomateres.

I ens untem d’oli els dits

de collir l’enciam

de la plàtera estant,

i riem amb els grills

de la nostra noiesa.

Un sensualisme que es vol tan concret, material, que pren les dimensions de l’entorn més immediat del poeta: el camp i el paisatge que li és pròxim. Qualitats de fruita madura, de carn de molsa, de gleva de terra, identifiquen aquesta dona, que és («Costums», de Molinet de vent, cit., p. 85):

Pell de polpa de pruna, calma del gest,

argent d’oli verge sobre el pa blanc.

i que acull, pietosa i silent, un home travessat de neguit; no pas per redimir-lo, només per estimar-lo (Sine cupiditate, cit., p. 51):

Al balcó plou sobre els geranis.

I deixes que t’abraci per l’esquena.

No nota encara que plores com la tarda,

però ho sap de dies, i amb el palmell estès

t’eixuga els ulls i et premsa contra el pubis,

i a pesar del teu dol t’excita la tendresa.

I de sobte coneixes que l’amor

té el perfum de la pietat.


Per això, podem afirmar amb claredat que l’obra en vers de Josep Borrell és, per damunt de tot, una poètica de l’amor i del temps. En el llindar de La mitja vida, una veu d’amant colgat de freds i pors s’arrecera, per conjurar-les, en el cos amatent d’Ella, conscient, tanmateix, de l’engany del sexe («L», de La mitja vida, cit., p. 53):


Em quedaria aquí

aclofat al teu pubis.

Però els anys i el teu delit

no m’ho aconsellen pas.

Ni la balança harmònica de les emocions.


Però enllà d’aquest trau màgic,

sabem que és impossible

no tenir fred com l’arna

fora del tou de fusta...

(recordem aquells versos lacònics, reveladors, que tancaven una de les primeres composicions de Sine cupiditate: «Avui sols som records d’emocions. / I ens hem après la lliçó de memòria: / els esgarips, que semblin de veritat»; p. 15)

L’historiador i el crític de la literatura

La dedicació de Borrell a la poesia no està en cap cas renyida amb una altra tasca en la qual la seva contribució resulta decisiva: la d’historiador i crític de la literatura; per ser precisos, de la literatura catalana de Ponent des de finals del XIX fins a les darreries del XX, amb especial interès focalitzat en el gènere poètic, si bé no exclusivament. Aquesta interferència de mirades projecta una peculiar visió dels fets. Si més no, Borrell l’articula en perspectiva múltiple:

La de l’historiador, que en síntesis divulgatives no s’acontenta d’ordenar cronològicament els fets, sinó que hi projecta una mirada personal, interpretativa, que vertebra el relat per a la comprensió del lector. Vet aquí un exemple en referir-se a les grans onades migratòries que arriben a Catalunya, en els anys 50 del segle XX, provinents d’arreu de l’estat espanyol (Borrell 1994: 12):

I, sota una fèrria política econòmica autàrquica i dirigista, es produeix un creixement del sector industrial, concentrat en l’àrea metropolitana, sense ordre ni planificació, que provocà un alt cost social, manifestat cap als anys 60 en la manca d’infrastructures i equipaments, en la típica imatge de concentració urbana suburbial.

La del lector-creador, que s’acosta als referents de la pròpia tradició, com el poeta que és, capbussant-se en els universos lírics que aquella li ofereix, per extreure’n senyals d’identitat que perdurin i permetin reconèixer l’empremta de cadascú. Aquesta operació es tradueix en una pràctica que caracteritza també la poesia de Borrell: la juxtaposició de sintagmes nominals —i dels seus diversos complements— que, allunyant-se de l’estructura narrativa, acumulen signes conceptuals que defineixen, recreen, el segell personal de cada autor estudiat per identificar-lo dins del conjunt de la història literària. Els perfils literaris de Ausiàs March i de Joan Roís de Corella traçats per Borrell en l’Antologia general de la poesia catalana (Barcelona, Barcanova, 1991, p. 30) són mostres il•lustratives d’aquest procedir:

[March] Poeta del desengany, lúdic, de l’amor pur, de l’amor apassionat, i poeta de la mort. Poesia basada en el símil i l’antítesi, elucubradora, d’un dramatisme i d’una sinceritat molt originals.

Roís de Corella representa ja l’assumpció oberta de l’estètica preciosista del Renaixement: la importància dels sentits, de la plàstica, de la melodia, de la imatge. Poeta de l’amor, un amor de vegades d’un dramatisme cru, sense mediacions filosòfiques, i de vegades irònic respecte dels tòpics trobadorescos.

Com en la lectura de la història, la de la literatura, doncs, no és mai asèptica, ans quasi-hermenèutica, transida d’esperit d’investigació crítica, que vol comprendre i, amb la taumatúrgia de la paraula, recrear-ne l’essència, tan volàtil, però tan perenne.

La faceta que acabem d’abordar es relaciona estretament amb una altra: la de l’historiador de la literatura de Ponent que consolida tota una visió del període més recent de les lletres i de la cultura a Lleida: Escriptors contemporanis de Ponent: 1859-1980 (1984) (Vilà 2013a); Tres poetes simbolistes. Josep Estadella, Jaume Agelet, Màrius Torres (1986) (Vilà 2013b); La Renaixença a Lleida. Lluís Roca i Florejachs. Josep Pleyan de Porta (1998) (Vilà 2014); La cultura a les terres de Lleida de 1900 a 1936 (Borrell 2001).

Entre l’anàlisi de la producció escrita i les síntesis d’història cultural, Borrell ha historiat, és a dir, ha donat cos i ànima a conceptes ja formulats —la Renaixença a Lleida— i a d’altres que ell ha contribuït a fer arrelar —el simbolisme en la literatura de Ponent. Aquesta operació implica que, amb noms propis o amb quadres generals, l’autor ha repassat la literatura de finals del XIX, emmarcada en les convencions floralesques i la retrospecció històrica; la de les primeres dècades del nou-cents, amb l’arrelament dels postulats orsians; el període fructífer de les dècades dels 20 i 30, amb iniciatives de remarcable vàlua cultural; el panorama desolat dels anys de guerra i de postguerra; la lenta recuperació dels 60 i 70, fins a l’empenta que adquireixen les noves generacions del tombant de segle.

Aquest recorregut abasta més d’un centenar d’anys que es poden resseguir a través de les síntesis, estudis i antologies de Borrell. La mirada de l’autor reconstrueix un llarg viatge, amb parada a diverses estacions. La de partida correspon a una Lleida que, després de rebre el bateig de noves formes i orientacions que suposà la Renaixença, s’esforça a fer camí, paral•lel al de Catalunya, però amb pas propi i ritme autònom. I el camí, en més d’una ocasió, confluí amb el general que havia emprès la literatura catalana; i confluí vol dir aportà.

En efecte, Borrell es mostra atent a la línia d’evolució que segueix la literatura a Lleida per explicar el que transcendeix i roman de cada període. Per això, quan els fixa, en successió diacrònica, la seva és una proposta homologada, recognoscible, per a l’estudiant i el lector interessat —Renaixença, Noucentisme, Simbolisme, Literatura de postguerra, Generació dels 70. Ara, la seva periodització s’acompanya, gairebé sempre, d’antologia: «la literatura són textos» afirma lacònic i convençut l’autor, en el pròleg a Escriptors contemporanis de Ponent (p. 8). Així, cal entendre que la virtut comunicativa dels mots els fa aptes per interpretar la realitat, recrear-la o projectar-la en ideal. En cada text, doncs, hi batega un o altre aspecte de l’estat de cultura d’una època. Aquest alè «significador» de l’obra literària és el que emana del joc text / context que estableix Borrell en totes les seves contribucions a la història literària de Ponent.

Ell no és pas el primer a parlar de la Renaixença literària a Lleida, però la selecció de peces de Lluís Roca i Florejachs i de Josep Pleyan de Porta que publica amb Paquita Sanvicén aferma la idea que la llengua culta recuperà dimensió lírica a Ponent, a l’escalf d’un pairalisme amarat de fe religiosa, conservadorisme i exaltació del paisatge de l’horta. I que la història, al servei d’efusions poètiques en la primera fase del moviment, es dignifica en ciència de la mà de Pleyán.

Després d’aquesta desclosa, la comesa és tota una altra (Borrell 2001: 227-228):

Ara, a tombant de segle, la tasca primordial consistirà a consolidar i redimensionar tot el que s’havia generat vint, trenta i quaranta anys abans. L’objectiu consistí a catalanitzar globalment la vida social i cultural de Lleida, homologar-ne els models i equiparar-ne els resultats i les obres a la resta de Catalunya i fer que els seus continguts fossin uns instruments eficaços de cohesió social, traspassessin els límits del localisme i adquirissin un valor universal.

El procés de depuració es concreta en assumpció lenta, però ferma, dels postulats i de la praxi del simbolisme poètic: de Josep Estadella i Arnó fins a Agelet i Garriga, i d’aquest fins a Màrius Torres, els guanys són palpables en l’essencialització del llenguatge i de la mirada lírica: tot leit motiv de ressò encara floralesc en el primer se sublima i s’universalitza fins a esdevenir la fràgil, alada «falerna» de la poesia de Torres, que crema les seves ales tot just d’acostar-se a la llum: tota una metàfora del valor de la paraula retrobada, reinventada pel poeta, que atrapa amb ella la música del misteri i del silenci.

Així, del local a l’universal, el recorregut pren volada; l’activitat literària, cultural, es mostra esplendorosa a Lleida, i Borrell ho posa en relleu. Poc s’ha escrit sobre les iniciatives de tota mena que la ciutat viu en plena dictadura de Primo de Rivera i que configuren una de les etapes més brillants de la cultura a Ponent en el segle XX. L’esforç per ponderar i donar la seva autèntica dimensió als projectes de divulgació cultural en tots els àmbits («Lleida, Vida lleidatana, Biblioteca lleidatana») ocupen un capítol sencer de l’estudi de Borrell publicat a Urtx (Borrell 2001: 230-235). És, doncs, una temptativa de donar traç i relleu al període que nodrirà de referents i d’ancoratges l’erm que s’acosta.

Els anys de guerra i de postguerra deixen temps d’absències, d’exili interior. És la llarga travessia del desert, on el miratge del «leridanismo» (Vilà 2015a) enganya alguns, pocs, i deixa indiferent la majoria. La reconquesta dels espais de cultura esdevé feixuga i demana revolta, contesta immediata als intents d’assimilació del règim (Pueyo 1984: esp. **-**). La represa dels estudis universitaris a Lleida, l’any 1972; l’embranzida de l’ensenyament en llengua catalana ajuden a la reconquesta cultural. L’experimentació en les formes, la contundència en el missatge imperen en aquells anys agitats i pròdigs: poesia concreta, visual; alliberament dels mots... Borrell ho historia i ho protagonitza (Borrell 1994: 18-23) en primera línia de combat (La Gralla i la Dalla; vegeu Sanvicén 1996 i Vilà 2016b). Ara bé, com a bon reporter de guerra, relata també els fets des de l’altra banda de la trinxera, amb càmera oberta sobre els moviments dels combatents: Escriptors contemporanis de Ponent (vegeu Vilà 2013a) i L’estrof (vegeu Vilà 2016a).

Ben bé un segle d’història literària de Ponent surt, doncs, condensada, ordenada, i sobretot, articulada, de la ploma de Josep Borrell per al públic que assagi de comprendre-la i per als experts que es proposin de revisar-la; la interpretació, tanmateix, és feta.

L’activista cultural

L’hora era greu i la urgència inajornable. Per això, la boira densa que havien generat els anys de leridanismo s’orejava tot d’una en el tombant dels 60. L’any 68, Josep Vallverdú articulava una polifonia de veus diverses que reflexionaven sobre el present de Lleida, més o menys arrelat en el passat, i els camins de futur que se li obrien (vegeu Vilà 2015b; poc després l’Estudi general iniciava oficialment la vida universitària que remodelaria el perfil social i cultural de la ciutat. A començament dels 70, quan s’inicien les classes, l’atmosfera bull d’iniciatives i, en aquest marc, s’inscriu la proposta de renovació literària i artística de Josep Borrell i Francesc Pané, La Gralla i la Dalla (Vilà 2016b). Amb un programa sincrètic, que fusiona estètiques i orientacions ideològiques diverses, el grup irromp en l’horitzó plàcid de la cultura de Ponent per sotraguejar-ne les arrels i les branques (Sanvicén 1996). Lectures, concerts, conferències, performances, exposicions que aposten per les formes més radicalment renovadores d’art fan sentir, a Ponent i arreu de Catalunya, la veu de Lleida ben timbrada, després d’anys d’«atonia espiritual», per dir-ho amb un terme que apareix reiteradament en les reflexions del volum Lleida, problema i realitat (Vilà 2015b).

La vida de La Gralla i la Dalla (Vilà 2016b) com a grup constituït és efímera, però la llavor, productiva. Explorant formes d’associació i d’actuació diversa, els fundadors i d’altres membres adherits continuen removent el subsòl poètic de Ponent per dotar-lo de referents operatius —models consagrats o noves veus—, és a dir, amb valor pràctic dins de les coordenades culturals i històriques del moment. Reculls poètics, preparació d’exposicions se succeeixen al llarg de la dècada dels 70 fins a culminar en la publicació del primer número de L’estrof (Vilà 2016a) que, amb la figura de Borrell al capdavant, recollirà, com a fruita madura, l’orientació de tota l’activitat prodigada durant els anys anteriors.

L’activitat poètica dels anys següents no desvirtuen la voluntat d’irrompre en societat amb veu pròpia, incisiva, discrepant dels dogmes i de les veritats oficials. Fa més de 25 anys que Borrell escriu setmanalment al Diari Segre (a l’espai «Barra lliure»), i el missatge, diversificat en mil i una qüestions, sempre retorna a una deu primera, germinal: llibertat exercida des de la consciència crítica ():

Que ara se’ns vulgui fer veure que el punk, el post-punk, el hip-hop, el soroll, l’esgarip, el malestar, el no-futur, el tedi, la insatisfacció, són els objectes-missatge paradigmàtics de l’art i de la moda del nostre món, perquè ho diu la fútil postmodernitat, ho trobo una de les animalades més espectaculars i més tristes de la nostra era «de la comunicació i el coneixement».

Revindicació d’un art connectat amb la realitat més propera, impermeable a tota sofistificació i artifici arbitrari ():

Un cop satisfets i saturats, avorrits de tant informalisme, de tanta abstracció, de tant intel•lectualisme erm, si havia de tornar algun model pictòric, si us plau que sigui la pintura que exalti allò que ens fa més falta. Que tornin els espais de les emocions, dels sentiments, de les passions, la pura contemplació, els tocoms de l’ànima, la subtil presentació de l’objecte, la mera combinació cromàtica, o el simple perfilat d’una idea d’objecte en el seu moviment en l’espai i el temps!

Per aquesta raó essencial, l’obra de Borrell, en conjunt, presenta una fesomia absolutament recognoscible. La seva radical cohesió interna esborra les fronteres entre gèneres i activitats. Cal només llegir els poemes d’un opuscle publicat el 2006, el títol del qual pren com a referent el vers de Ausiàs March Car lo voler en dos parts se parteix (Lleida, Morphosi, «Els quaderns de Mahalta, 10», 2006), per assegurar que la creació és, per a Borrell, banc de proves per revisar la tradició i el seu propi segell de poeta. En efecte, els temes que en els reculls editats com a llibre s’havien revestit de fesomia greu, de continguda emoció, prenen ara un aire de platxèria, de joc irreverent. Vet aquí l’amor, el desig, el pas del temps, filtrats pel model barroc del rector de Vallfogona, ultrancer en la burla i en l’escarni («Sonet II», de ):


De l’amada que vacil•lava

si la seva maduresa i experiència

cohibirien l’amant jovencell


Caduc té el pèl del pubis i l’aixella,

talment l’alzina i part de la boscúria.

Però sap del cert que viure és meravella;

com el bon Llàtzer, tot ix de la foscúria.

[...]

L’expert té anys i sap la tirania

del vi reserva i el sexe d’ambrosia.

Caduca el sol o el magma dels volcans?


Ama de nou amb flames fecundants,

i afina els dits, que destres són els palps

dels de Verona, per bé que siguin calbs.


Ara bé, cal deturar-se tot just un moment a escoltar la música d’aquests versos, perquè la melodia ens resulti familiar, i ens recordi la sofisticada, enverinada elegància del dard que Borrell llançava amb Tir al blanc. I encara, l’un i l’altre, no gosaríem afirmar que arrelen en el sòl fèrtil que llaurà La Gralla i la Dalla, proclamant amb vehemència que tot espai de complaença i de quietisme cultural havia de ser trasbalsat per la ferida d’un verb poètic incisiu, punyent, fecundador?

Que la multiplicitat de veus i d’actuacions no esborrin la ferma coherència d’aquell i d’aquells que s’alçaren sempre en peu de guerra per fer del vers la seva lluita.

Referències

Borrell 1994: Josep Borrell, Introducció a Josep Vallverdú, Proses de Ponent, Barcelona, Barcanova, 1994, p. 18-23

Borrell 2001: Josep Borrell, «La cultura a les terres de Lleida de 1900 a 1936», Urtx 14 (2001), p. 225-235

Borrell 2016a: Josep Borrell, «El valor de les coses», Diari Segre (18 maig 2016)

Borrell 2016b: Josep Borrell, «Les metàfores de la pintura», Diari Segre (3 agost 2016), http://www.xerric.cat/2016/08/les-metafores-de-la-pintura.html

Pueyo 1984: Miquel Pueyo, Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols, Barcelona, Edicions 62, 1984

Sanvicén 1996: Paquita Sanvicén i Torné, «Aproximació a una de les iniciatives culturals de Lleida en els anys de la transició: el cas de “La Gralla i la Dalla”», Zeitschrift für Katalanistik 9 (1996), p. 103-119

Vilà 2013a: Montserrat Vilà, Escriptors contemporanis de Ponent: 1859-1980 (1984), Directori Literari de Ponent

Vilà 2013b: Montserrat Vilà, Tres poetes simbolistes. Josep Estadella, Jaume Agelet, Màrius Torres (1986), Directori Literari de Ponent

Vilà 2014: Montserrat Vilà, La Renaixença a Lleida. Lluís Roca i Florejachs. Josep Pleyan de Porta (1998), Directori Literari de Ponent

Vilà 2015a: Montserrat Vilà, Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols (1984), Directori Literari de Ponent

Vilà 2015b: Montserrat Vilà, Lleida, problema i realitat (1967), Directori Literari de Ponent

Vilà 2016a: Montserrat Vilà, L’Estrof (1979-1985), Directori Literari de Ponent

Vilà 2016b: Montserrat Vilà, La Gralla i la Dalla, Directori Literari de Ponent

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal