Espai Màrius Torres

Directori Literari de Ponent

Publicacions periòdiques > Artístiques i literàries

 

Art (Lleida, 1932-1936)

 



 

(Lleida, 1932 - 1936?). Art és una de les aportacions lleidatanes més importants a l'avantguarda catalana, equiparable —en intencions, programa i resultats— a qualsevol altra revista d'avantguarda del territori. El 1932 va aparèixer un primer número, bandejat després pel grup impulsor, que per això mateix va romandre pràcticament desconegut fins fa poc, i entre el 1933 i el 1936 els 10 números «oficials», que van constituir la plataforma pública d'expressió del grup de Studi d'Art.

 



 


Antecedents

L'aparició d'una revista com Art és el resultat de l'ambient cultural i, sobretot, artístic de la Lleida dels anys vint i trenta. Un ambient que es prepara ja en el decenni anterior, quan a la ciutat es produeix, en l'àmbit cultural, un canvi important: la fèrtil generació del 900 perd empenta per donar pas a una nova lleva que s'agrupa en dos col·lectius, l'Ateneu Lleidatà i l'Associació Cultural de Joventut Republicana. Dues entitats renovadores, cadascuna a la seva manera: la primera amb una posició de continuïtat i evolució; la segona amb una actitud de ruptura i revolució. La desaparició dels dos grups després de la proclamació de la República dóna pas a dues altres entitats, ja dins el camp especialitzat de les belles arts: Cau d'Art i Estudi d'Art, dos grups divergents, «clàssics uns i avantguardistes els altres, amb les seves picabaralles, però donant-se alè mútuament» (Romà Sol 1990: 11).

Per Garcia & Sistac 1987, alguns dels fets que dibuixen l'ambient en què participa el segon d'aquests dos grups estan directament relacionats amb l'aparició de la revista Art. Primerament, el paper d'Enric Crous en el programa de la Festa Major de Lleida de 1931, en el qual reprodueix una obra pictòrica de concepció geomètrica, inclou anuncis que prefiguren la seva idea moderna de la publicitat i acull les col·laboracions d'alguns dels artistes lleidatans que després es vincularan a Art. Com era d'esperar, la concepció d'aquest programa va fer saltar espurnes a la premsa:

El crític [Crous], a pesar d'ésser un gran anti-artista, demostra ser una llumenera en qüestions de crítica. Si resumim les ressenyes, veurem que de totes les manifestacions artístiques remarcables no n'hi ha cap ni una que el públic lleidatà va admirar. No cal dir quina és, viva jo! (La Jornada 186, 5 maig 1931, p. 1; apud Mallol 1995: 118)

En segon lloc, l'activitat dels membres d'Estudi d'Art (Antoni Garcia Lamolla, Leandre Cristòfol, J. Sanàbria, J. Tufet i F. Charles), sobretot, les exposicions col·lectives al Casino Independent de Lleida (març de 1932) i a les Galeries Laietanes de Barcelona (octubre). I, finalment, l'entrada en escena de José Viola Gamon, a través d'una tertúlia lleidatana, que esdevindria de seguida el dinamitzador del grup de la revista.

El primer número 1

El primer assaig de publicació amb el títol d'Art va aparèixer el 1932, amb un format més petit (17,5 x 25) que el definitiu (22,5 x 32) impulsat pel grup de Studi d'Art. Es tractava d'un número 1 que no va tenir continuïtat, però que prefigurava ja les línies estètiques mestres dels 10 números de l'Art definitiu: to de manifest («Salut» i «Fuetades!», p. 1 i 6; el darrer dels quals, recuperat al núm. 8, p. 5), cura per la presentació i el disseny de la publicitat (contraportades i contracoberta), atenció als escriptors («Autors forans», p. 7) i artistes («Salvador Dalí», p. 11-12) d'avançada, reacció contra els gèneres tradicionals («La mort definitiva del teatre clàssico-modern», p. 15-16), atenció a les arts «noves» («Cinema» i «La importància científica en el cinema», p. 13-15) i als subgèneres lligats a l'avantguarda («Caricatura», p. 8-10), amb alguna concessió («Pàgines d’una vida turmentada», p. 2-5), ni que sigui acompanyada d'una nota de distanciament (p. 5). A la darrera pàgina de la revista (p. 16) hi ha un «Noticiari», precedent del que serà la secció «Cock-tail» de la versió definitiva de la revista.

L'escrit que obre aquest número té bona part dels trets que segons Abastado 1980 caracteritzen el «gènere» manifest: preocupació «didàctica», esperit terrorista, voluntat de ruptura, caràcter fundacional, subjecte col·lectiu... «Tres conceptes», diu Romà Sol 1990, hi «són fonamentals. En l'ordre de les idees: 'La tradició és la negació de l'evolució' i 'educació és igual a hipocresia'. En l'ordre ciutadà, Lleida és 'una província aïllada i plena de beateria carrinclona'. En l'ordre de l'actuació, 'volem obtenir el baptisme d'anormals, perquè la normalitat n'és l'ordinari'.»

La revista no dissimula, doncs, la voluntat de presentar-se com la plataforma de difusió de les idees i de publicitació de les activitats d'un grup, el de Studi d'Art, el nucli del qual s'havia format en el si de l'Associació Cultural de Joventut Republicana. En paraules de Romà Sol 1990, Art «tingué com a capdavanter Enric Crous, com a cervell organitzador Antoni Bonet, com a ideòleg Romà Amperi, com a dinamitzador Josep Viola, i com a introductor de les avantguardes Antoni G. Lamolla».

Cronologia

Dels 10 números d'Art, són ben pocs els que porten alguna indicació de la data concreta en què van aparèixer. Mallol 1995: 74-77), seguint les deduccions de Garcia & Sistac 1987 i a partir de dates d'esdeveniments esmentats a cada número, estableix la cronologia següent: els números 1 a 5 correspondrien als mesos de març a juliol de 1933; el núm. 6, a setembre; el 7 i el 8, a novembre i desembre; el 9, a l'abril o maig de 1934; i el 0 i darrer, al gener de 1936.

A primer cop d'ull, un dels aspectes més palesos de la revista i dels més destacats per la bibliografia, és la preocupació pel disseny, la composició i els aspectes formals. La primera mostra està ja en la capçalera de la portada, creació d'Enric Crous (com les d'altres revistes de l'època: Crítica, Escola, L'Espurna...), però la revista n'és plena, d'aquesta cura, no només en la pràctica, ben visible en l'estudiada combinació de tipografies, en la inclusió de filets i ornaments i en la distribució dels elements dins la pàgina (i, fins i tot, en la composició a pàgina acarada), sinó també en l'especulació teòrica, en diversos articles dedicats a les arts gràfiques i signats per Crous: «Impremta» (núm. 2, p. 5) i «Lletrística» (núm. 5, p. 6), en els quals es pot llegir, per exemple:

la aparición de las figuras geométricas, filetes, topos y ornamentaciones modernas [hará] cambiar la trayectoria de los impresores, y las exigencias del público, a cambio de un confusionismo y desorientación por ambos sectores. Al manipular los cajistas estas innovaciones, queda manifiesta su incapacidad, de la que son propietarios la mayoría. Éstos para suplir sus impotencias creativas, hojean los catálogos, que como muestra de resultados obtenidos facilita la casa creadora; después de ser paseada su ineptitud como recurso óptimo, fusilan una muestra que es más o menos aceptable, al encargo pendiente, y así queda arreglado un problema, que después tiene sucesión crónica. («Impremta», Art 2, p. 5)

La cura per la qüestió del disseny i la impressió degué comportar un considerable encariment de la revista, que des del primer moment va tenir problemes de finançament: Enric Crous va ser el principal inversor dels primers números i el darrer va poder aparèixer, amb més d'un any i mig d'endarreriment respecte del penúltim, gràcies a Joan Bergós i la Fundació que portava el nom del seu pare. La política de subscripcions no va acabar de funcionar, ja que molts dels abonats van deixar de pagar ben aviat, probablement en constatar el to subversiu de la publicació.

Recepció i fortuna crítica posterior

«Aquest desinteressat moviment fantàstic» que, en paraules de Crous, fou la revista Art, va produir «l'enrenou d'un escàndol en les mentalitats somortes dels vells i dels joves que combregaven amb el mateix esperit d'ells» («Justificació i acusació personal», Art 0, 1936, p. 2). De fet, l'escrit de justificació que obre el darrer número de la revista és farcit de referències al clima d'incomprensió i crítica que va rebre la publicació a Lleida («balanç: dèficits, enemistats i impietoses al·lusions a Sant Boi»; íbid.), mentre els punts del seu programa eren «acceptats ja a les urbs vitals i civilitzades» (íbid.).

Ben poques són, doncs, les veus que s'alcen del costat de la revista. L'aparició del numero 9, extraordinari, provoca aquest paràgraf, no exempt de reserves i centrat en la forma, a El País de Lérida (16 març 1934; apud Mallol 1995: 119):

Malgrat alguns dels prejudicis d'ordre públic confessables i coneguts que es concentren en la persona del Director-plàstic d'Art, tenim l'honor de dir que aquesta vegada en Crous ha realitzat una gran epopeia en el terreny de l'art.

I J. V. Foix, des de les pàgines de La Publicitat del 20 de maig de 1934, dedicava un article a «Art, de Lleida» (que després recolliria a les Obres completes / 4. Sobre literatura i art, Barcelona, Edicions 62, 1990, p. 66), en el qual, de la revista, pròpiament, sols deia que era «de gran format», que estava «impresa damunt un paper propi» i que incloïa «una gairebé immoderada profusió de gravats», tret, aquest darrer, que li servia per fer una dissertació sobre el paper del «Solitari», de l'«Exaltat» i dels «il·luminats locals»: «Cremen ací i allà per la Causa els dos-cents solitaris que seran bufats i escarnits en nom de la Causa».

La bibliografia sobre la revista no consigna cap altra opinió favorable dins o fora de Lleida, per la qual cosa se sol minimitzar el seu ressò immediat i la seva fortuna posterior. De fet, no és fins a la publicació del facsímil de la revista, l'any 1977, dins la cèlebre col·lecció «Ready mades» de Leteradura, que la revista no es dóna a conèixer al gran públic i que comença a ser objecte d'atenció dels estudiosos: des del primer acostament de Sistac 1982 fins a les monografies de Garcia & Sistac 1987 i de Mallol 1995, passant pels articles més o menys especialitzats o de divulgació de Gili 1084, d'Hernàndez 1990, de la mateixa Sistac 1995 i, més modernament, de Minguet 2005.

D'altra banda, el 1990 Romà Sol donava a conèixer el primer intent de publicació de la revista, un número 1 de 1932, que havia romàs absolutament desconegut de tothom (Romà Sol 1990). L'any 2005, l'Aula Màrius Torres en va rescatar un exemplar del llegat Romà Sol & Carme Torres de la Universitat de Lleida i en va fer un facsímil.

Referències

Abastado 1980: Claude Abastado, «Introduction à l’analyse des manifestes», Littérature 39, octubre 1980, p. 3-15

Garcia & Sistac 1987: Josep Miquel Garcia & Dolors Sistac, «Art» o l’avantguarda a Lleida. 1933-34, Lleida, Ajuntament, 1987

Gili 1984: Mònica Gili, «Enric Crous i l’avantguarda dels anys 30 a Lleida», L’Avenç, 37, desembre 1984, p. 16-18

Hernández 1990: Maria Pilar Hernández Agelet de Saracibar, «Art i l'esperit surrealista», Ilerda (Lleida), 48: 2, 1990, p. 217-227

Mallol 1995: Valeri Mallol i Agulló, La revista «Art» de Lleida, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995

Minguet 2005: Josep M. Minguet, «Art i les revistes d'avantguarda», Urc 20, 2005, p. 68-74

Sistac 1982: Dolors Sistac, «La revista ART i l'avantguarda a Lleida», L'Estrof 5 (Lleida), hivern-primavera 1982

Sistac 1995: Dolors Sistac, «Un cert superrealisme a Lleida», Urc, 9, primavera 1995, p. 22-33

Sol 1990: Romà Sol, «L'intent frustrat de la revista Art», Arts. Revista del Centre de Belles Arts de Lleida 3, novembre 1990, p. 11

 


Crèdits

 


Sota llicència de Creative Commons amunt
© 2006 Càtedra Màrius Torres  |  Fet amb Xhtml i Css  |  Avís legal